dimarts, 2 setembre de 2014

DE JOVES APRENEM, D'ADULTS COMPRENEM

Segur que de joves tots nosaltres hem conegut algú que ens ha tret especialment de polleguera. El seu comportament ens ha semblat egoista, arbitrari i incomprensible. Potser hem estat víctimes de la seva manera de fer, i li hem acabat agafant una forta mania. I no només a aquella persona, sinó potser a tot el seu entorn d'amistats. 

Però passen els anys i aquesta animadversió va perdent força. Ja no tenim ganes de barallar-nos i, potser inesperadament, observem detalls que ens fan comprendre aquella persona molt més que no l'hem entès mai: ens adonem que potser tenia problemes, o es sentia poc afortunada, o simplement buscava que l'escoltèssim, o qualsevol altra cosa. Potser... si l'haguèssim entés...

I paral.lelament, la nostra idea de nosaltres mateixos com èssers perfectes va caient i desmoronant-se. La vida ens dóna idea i mida dels nostres errors i els nostres pecats... I ja no som tan diferents d'aquells que criticàvem. Ni molt menys. Ni tan importants ni tan especials.

I ara, ja no importa criticar ni judicar. Ja no importa ser el que té raó. L'únic que importa és estirar d'aquell fil que encara ens manté en contacte amb aquella persona. Estirar-lo i deixar que, a la fi, siguin la comprensió i l'amor els qui guanyin la partida.
Font: Internet




divendres, 25 juliol de 2014

 LA BUFETADA

Si sou dels nostàlgics que veieu les reposicions del 'Verano Azul' i encara més si teniu l'ocasió de gaudir d'aquesta sèrie amb els vostres fills segurament haureu vist el capítol de La bofetada, un dels meus favorits.

Adolescents per la carretera, en bici i sense casc!
Eren els 80. Font: Internet
Verano Azul tenia la màgia de tractar temes reals, dels problemes i preguntes que passaven pel cap de qualsevol adolescent de l'època. Molt lluny (i perdoneu que doni el 'latazo' nostàlgic) d'aquestes sèries d'avui en dia per adolescents, plenes de personatges de plàstic que ni pensen ni es qüestionen res.

La bofetada va, com podeu imaginar, d'un conflicte pare-fill (vigileu: spoiler). El pare d'un dels adolescents de 'la pandilla' (Javi) el fa acompanyar-lo a  casa d'una família molt adinerada. L'objectiu de la visita és fer bona impressió i caure molt bé per tal d'aconseguir l'adjudicació d'un negoci. Pare i mare s'hi esforcen per 'fer-los la rosca' als rics tan com els és possible, però diguem-ne que el Javi... no està tan per causar bona impressió i acaba avergonyint el seu pare, qui al seu torn li dóna una bufetada.

Els pares de Verano Azul. Font: Internet
No us diré com segueix el capítol però sí que us faré recordar una escena que sempre m'ha cridat molt l'atenció. El pare del Javi parla amb un amic del que ha passat, i es lamenta del que ha vist a la cara del seu fill quan li ha pegat: més o menys diu que el seu fill no s'ha queixat, no ha dit res,... només m'ha mirat amb despreci.

Una de les coses als que els pares tenim més por (o hauríem de tenir més por) és a aquesta mirada de despreci dels nostres fills. Programats per 'aconseguir que els nens ens obeeixin', bé a la manera antiga ('porque soy tu padre') o bé a la moderna (mètodes conductuals diversos), algú s'ha deixat d'explicar-nos als pares de totes les generacions què és realment això de l'autoritat. I així, generació rera generació, es van repetint aquests 'conflictes generacionals' en una mida que va força més enllà del que seria normal i inevitable.

L'autoritat és la única cosa que fa que els fills ens facin (una mica) de cas, la única manera que confiïn en nosaltres. I l'autoritat ni s'imposa, ni s'aconsegueix amb teràpies conductuals. L'autoritat ve d'escoltar, de tenir una conducta irreprotxable, de saber reconèixer els errors i ser sincers.
Carlos González. El meu escriptor favorit sobre educació
infantil. Font: Internet

Us deixo aquesta cita del llibre Bésame Mucho, del pediatra Carlos González. Si teniu fills, és la
lectura més assenyada i útil que us puc recomanar:

No, cuando cedemos, cuando negociamos, cuando reconocemos nuestros errores, no perdemos el respeto de nuestros hijos. Antes bien, es cuando más lo ganamos.

divendres, 11 juliol de 2014

EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS

El futur professional dels nostres fills no consisteix només en que guanyin diners, sinò en que puguin realitzar una activitat laboral satisfactòria, que els permeti desenvolupar les seves aptituds i tenir la sensació de ser útils a la comunitat.

Per aquesta fi, el primer pas és òbviament la formació, i el segon, sens dubte, viure en un entorn que hagi apostat per la innovació, pel teixit industrial i no simplement pels diners fàcils i l'especulació. Perquè és obvi que per ser enginyer aeronàutic no cal només estudiar la carrera corresponent, sinò que hi hagi un lloc on es fabriquin avions. 

Munich: aquí els joves poden treballar per empreses com
 Siemens o BMW, que tenen a Baviera la seva seu central.
Font: Internet.
Vaig parlar en un post anterior sobre els deures dels rics en una societat. Els rics, els que tenen capital, tenen l'obligació moral d'emprendre projectes que no tinguin com a única finalitat els diners fàcils, sinò el benefici de la societat. I els governs, si realment representen la societat que els ha votat, tenen l'obligació de posar els mecanismes per a que s'avanci en aquesta línia. El govern ha de ser l'expressió de la ciutadania. Si no és així, per quin model de societat estem apostant?

Els que, com jo, viviu en una destinació turística, potser compartiu la sensació que ens estem convertint en un lloc de vacances desmadrades, on el nostre únic objectiu econòmic sembla ser viure dels turistes d'Europa que venen de farra  a emborratxar-se.
Una 'Party Boat' a la costa de Barcelona. Font: La Vanguardia
http://www.lavanguardia.com/vida/20140711/54410997458/baleares-turismo-desmadre.html

O posem remei, o els nostres fills, on podran treballar? 

dimarts, 3 juny de 2014



A QUI APLAUDIM

Quants nens saben qui va ser Vicenç Ferrer?
La seva biografia hauria de ser de lectura obligada
La trista veritat és que la riquesa ens provoca molta més admiració que l'educació, la bondat, la sabiduria o l'aportació que s'ha fet per la societat en la que es viu. 

Els nens volen ser jugadors de futbol i amb prou feines saben qui era Vicenç Ferrer (per posar un exemple ben proper de persona excepcional). No sé si sabrien citar el nom d'uns pocs científics, els descobriments dels quals potser els han permés sobreviure a la primera infància.

Un món en el que molts metges cobren salaris irrisoris, en el que els científics són vistos com una colla de frikis i es veuen obligats a emigrar, a l'igual que molts enginyers i professionals que estarien, pels seus coneixements, en situació d'aportar molt a la societat.

Un món en que ningú no sembla tenir vergonya de la pròpia ignorància, però sí una vergonya inmensa si es tenen problemes econòmics. 

Un món en que tenir cura de nens i familiars no té cap mena de reconeixement, per més que això sigui un servei útil i imprescindible a la societat.

Un món on s'aplaudeix ser ric molt per sobre d'altres valors és un món que ha perdut el rumb, comdentat a ser víctima del seu propi sistema equivocat de valors. Només un canvi radical de valors el pot redreçar.

dimarts, 22 abril de 2014



LA COMPASIÓ

La mare de la víctima va perdonar la vida
a l'homicida. Font: Internet
La compasió és la virtud que ens fa sensibles al patiment dels altres. La compasió ens fa humans, i ens permet tallar el cercle d'odis, violències i ofenses en el que està inmers el món. Qui demostra compasió demostra tenir un esperit fort, i una talla moral extraordinària.

Fa potser una setmana, una notícia donava la volta al món: a l'Iran, els pares d'un noi assessinat feia 7 anys perdonaven la vida a l'homicida:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20140417/54405086754/salva-ejecucion-horca-iran.html

Una enorme lliçó de compasió i d'humanitat davant la qual les paraules es queden curtes.




dimarts, 18 març de 2014


PROU

Vivim en un món en que és freqüent llevar-se i veure imatges com aquesta:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20140318/54403789677/siria-mercado-guerra.html

Quina raó pot haver-hi per justificar-ho? No n'hi ha, de justificació. Guerres, conflictes, mantinguts per interessos mesquins.

Capitalismes salvatges, explotació del feble, decisions preses en despatxos que porten a morts i més morts. Decisions que trunquen la vida de persones, persones amb projectes, família, amics i somnis, com tu i com jo. 

I mentre 'no ens toqui', seguim indiferents, adormits, en la nostra bombolla de comoditat, sense treure el cap a fora, sense adonar-nos que tots aquests que pateixen, víctimes de guerres, víctimes de la pobresa,  no són números ni estadístiques. Són persones, com nosaltres. Senten, com nosaltres. Estimen, com nosaltres.  Són únics, com tu i jo. 

diumenge, 16 febrer de 2014

ELS VALORS QUE ENS DEFINEIXEN


Erasme de Rotterdam: figura clau de
 l'Humanisme. Font: Internet
Si un extraterrestre llegís les legislacions dels països occidentals segurament deduiria que el nostre valor fonamental és la vida humana, i que la seva dignitat i el dret a bens bàsics com la sanitat i l'educació formen la columna vertebral del nostre sistema de valors.
Però si aquest extraterrestre vingués a visitar-nos tindria certs dubtes que això fos cert, i potser acabaria deduint que els nostres valors fonamentals no giren al voltant de la dignitat de les persones, sinó de la propietat privada i el (suposat) dret a poder enriquir-se sense límit. 
Si la dignitat i la vida fossin el centre de la nostra actuació, les polítiques econòmiques serien molt diferents. Actualment molts nens del nostre entorn estan completament desemparats, sense cap llei que protegeixi alguns dels seus drets més fonamentals, la qual cosa condiciona totalment el seu futur. Una societat que tingués la dignitat humana en el centre de la seva actuació mai no permetria aquest extrem. Més encara quan no és cert que 'no hi ha diners', sinó simplement que la riquesa està concentrada en poques mans. Una societat basada en els valors de l'humanisme només veuria com a sortida a la crisi una sortida on en sortim tots. Augmentar les desigualtats com fins ara no és sortir de la crisi, és enfonsar-se en un sistema injust que arrossega i destrueix els valors fonamentals de l'humanisme, que llença per la finestra l'opció de construir una societat solidària i que es rebaixa fins servir 'valors' totalment diferents. I què en som si no tenim com a eix central de la nostra actuació el benestar de les persones? En què ens convertim? 
Us deixo amb un text... del segle XVI. Pertany al llibre Utopia, escrit el 1516 per l'humanista anglès Thomas More:
"Així, quan miro aquestes repúbliques que avui dia floreixen per tot arreu, no veig en elles - Déu em perdoni! - Sinó la conjura dels rics per procurar les seves pròpies comoditats en nom de la república. Imaginen i inventen tota mena d'artificis per a conservar, sense por a perdre-les, totes les coses que s'han apropiat amb males arts, i també per abusar dels pobres pagant-los pel seu treball tan poc diners com poden. i quan els rics han decretat que aquestes invencions es porten a efecte en benefici de la comunitat, és a dir, també dels pobres, de seguida es converteixen en lleis. "