dimarts, 16 desembre de 2014

LA VENEDORA DE LLUMINS

Aquest Nadal es presenta gris i trist. Les famílies, castigades per aquesta llarga crisi econòmica ja no semblen tenir més objectiu que seguir surant i evitar, dia a dia, el naufragi. Els que estan malalts, els depenents, lluny de l'atenció que el sistema els hauria de tenir, viuen un drama especialment colpidor. Els carrers, s'omplen de gent que demana. Molts d'ells són grans, o invàlids. 

Els infants s'han convertit en víctimes innocents d'aquest desgavell econòmico-social. L'estat del benestar, lluny d'auxiliar-los i garantir-los els drets bàsics, els ha abandonat a la seva sort. És evident que en l'hora d'establir prioritats per afrontar la crisi, la protecció de la infància no ha estat en els primers llocs. Ni, en general, la protecció de les persones.

Té sortida aquesta situació? O el món és ja una espècie de Monopoly gegant on la riquesa es va acumulant en unes poques mans i on la vida i la dignitat humana ja no tenen cap valor?

En aquest escenari els clàssics 'missatges de pau i amor' del Nadal semblen hipòcrites, superficials, buits i completament fora de lloc. I és ara, a la vegada, quan l'amor, el de veritat, es torna més necessari que mai.

Un dels meus contes preferits de Nadal és La venedora de llumins, que podeu llegir a continuació (aquesta versió és la que apareix a viquitexts). Us deixo amb ell! 


LA VENEDORETA DE MISTOS


Feia un fred horrible. Nevava, i el crepuscle s'anava acabant. Era l'ultima nit de l'any, la nit de Sant Silvestre.
 En mig del gran fred i de la gran foscor, una pobra noieta caminava sota la gran tempestat de neu amb el cap descobert i amb els peus nusos.
 Ja havia agafat unes sabates, al sortir; però, de què podien servir-li? Eren les grans sabates de la seva mare, que ja havia portat altres vegades. Eren massa grans, i la nena les havia perdudes successivament totes dugues, atravessant un carrer en el moment que passaven dos carruatges molt depressa.
 La primera havia passat sota la roda d'un cupè i havia desaparegut enganxada a la roda per la glaçada: era impossible trobar-la. En quant a la segona, un vailet l'havia agafada i la tirava enlaire tot rient, i s'allunyava cridant la nena, que de la seva sabata volia fer-ne un breçol per quan tindria criatures.
 La nena caminava, doncs, amb els peus nusos. Els tenia vermells i blaus de fred. En el seu vell davantal portava mistos i en tenia un paquet a la mà.
 Va cuitar a buscar un lloc de molta passada; però feia massa fred, i la gent que transitava pels carrers s'allunyava rapidament, sense voler atendre l'oferta de la nena.
 En tot el dia no havia pogut vendre res i ningú li havia fet la més petita almoina. Morint de fam i de fred, continuava l seu camí, la pobreta! Els borrellons de neu queien damunt els seus llargs cabells rossos, que s destrenaven en bucles sobre les seves espatlles; però ella no hi pensava. El seu somni de Folbette era molt lluny, molt lluny d'allà.
 Per totes les finestres brillaven els llums i per tots els carrers se sentia l'olor d'oca rostida. Era la nit de Sant Silvestre, i la nena pensava que abans, quan vivia la seva avia, també havien celebrat el Sant Silvestre a casa seva. Però la mort havia vingut, l'herencia havia desaparegut, i havien deixat la gentil caseta, voltada d'eura, ont havien passat els bells jorns, pera habitar un recó obscur, on no sentia més que blasfemies i imprecacions.
 Va ajupir-se en un recó, entre dues cases que l'una sortia més que l'altra, i va creuar els peus sota les faldilles. Com més anava més fred tenia; però no gosava entrar a casa seva sense haver venut un feix de mistos ni haver rebut un sou. Segurament el seu pare li pegaria. Vivien sota un teulat i el vent xiulava en l'interior de llur cambra, malgrat els drapots que havien posat en les escletxes més grosses.
 Les mans de la pobra nena estaven enrampades. Quin bé que faria l'escalfor d'un misto! Si ella gosés agafar-ne un, rascar-lo a la paret i escalfar-s'hi ls dits!
A l'ultim va agafar-ne un. Que bé que cremava! La flama, primer blava i verda, va emblanquir-se i envermellir-se successivament, i envoltà l petit troç de fusta, que projectava a poca distancia una claror viva i alegra.
 Mentre la nena tenia les mans a sota l misto, brillava com un troç de carbó, clar, ardent. Ah! La llum meravellosa! Va semblar a la nena que estava davant d'una estufa de ferro, amb brillants ornaments de coure. El foc hi cremava alegrament i escampava una dolça tebior. Ah! Quin bé que feia! Les manetes s'escalfaven a la flama, i fins la que aguantava l misto tenia l dit xic que semblava bullent. Ah! Poder quedar-se així llargues hores, tot el temps, davant un bon foc en una nit glaçada d'hivern, quan la neu cobreix la terra i quan bufa l vent del nord!
 Ja allargava ls peus pera escalfar-sels, quan la flama s'apagà i l'estufa va desaparèixer. Estava asseguda al carrer amb el troç de misto cremat al cap dels dits.
 Va mirar-ho tota parada, no comprenent per què l foc s'havia apagat. Després va pensar que ls mistos els hi havien donats pera vendre i que l seu pare la renyaria en tornant a casa seva.
 Però feia tant fred que l'obsessió va dominar-la. Va encendre-n un altre, que va cremar i va brillar. La llum va iluminar la paret, que devingué transparenta com un tul. La nena va mirar dintre la sala. La taula estava parada, amb unes tovalles brillantes i plats de porcelana fina. Hi havia a sobre una oca rostida, farcida de prunes i de pomes. Però la cosa més extraordinaria fou que l'oca saltà del plat i va posar-se a caminar vers la nena amb la forquilla i el ganivet clavats a l'esquena. Després... el misto va apagar-se i no va veure més que les parets macisses i fredes.
 El somni havia fet lloc a la realitat: en comptes de la taula ben parada, el carrer negre i glaçat, tot blanc de neu, el griso que bufava i els escassos passants que s precipitaven a casa llur, ben calentons i indiferents a la miseria de la venedoreta.
 La nena va encendre un tercer misto. Va veure-s transportada sota un bonic arbre de Nadal. Era més gran i més ricament guarnit que aquell que havia pogut veure per Nadal, l'any passat, a casa un ric negociant, a travers dels vidres de la porta. Milers de llums brillaven per les branques verdes, i moltes imatges colorides, com les que s veuen en les botigues, aparegueren als ulls de la nena. Va extendre les dues mans vers l'arbre; però l misto va apagar-se. Totes les llums de Nadal semblava que pujaven amunt, amunt, fins a convertir-se en estrelles en el cel.
 — Algú deu morir-se, — va dir la nena, puix la seva avia, la sola persona que havia sigut bona pera ella, però que era morta feia molt temps, li havia dit: «Quan una estrella cau, una ànima vola a Déu».
 Va rascar un altre misto a la paret. Una llum clara va escampar-se al seu voltant, i la nena va veure molt bé la seva avia que li somreia dolçament.
 — Avia! — va cridar la nena. — Enduute-men! Ja sé que desapareixeras quan el misto s'apagarà, com l'estufa, com l'oca rostida, com l'arbre de Nadal; però no m deixis aquí. Erem tant felices totes dues quan tu encara no te n'havies anat amb el bon Déu! En aquell temps me deies que aniria a trobar-te al cel, si era ben bona. Avia! T'ho suplico! Demana al bon Déu que m deixi venir amb tu! No t dirà pas que no!
 El misto s'apagà, i amb la seva llum la visió que iluminava l rostre de la nena.
 I la nena va encendre tots els mistos que quedaven en el paquet: volia retenir la seva avia. Els mistos varen fer tanta claror, que semblava estar en ple dia. Mai la seva avia li havia aparegut tant gran i tant hermosa. Va agafar la nena per la mà, i totes dues varen volar gloriosament alt, molt alt. Ja no patirien mai més ni fam, ni fred, ni angoixes: estaven amb el bon Déu.
 L'endemà encara la neu cobria la terra, però l sol va aixecar-se brillant i clar en el cel blau palid. Tot-hom sortia joiós.
 A la matinada varen trobar arraulida en un recó la nena, que tenia les galtes roges i un dolç somriure en els llavis. Havia mort gelada l'ultima nit de l'any. El dia de cap-d'any va aixecar-se sobre l cadavre de la nena, que estava asseguda amb els seus mistos, tot un paquet dels quals estava cremat. «Devia voler escalfar-se», deia la gent; però tot-hom ignorava les meravelles que havia vist, ni en mig de quines esplendors se n'havia anat amb la seva avia vers les joies de l'any nou.


dilluns, 20 octubre de 2014

EL MILLOR DE NOSALTRES

La crisi de l'èbola ha fet passar per davant nostre bona part de les misèries i les grandeses humanes. De les misèries, val més no parlar. Prou mal gust de boca ens han deixat. De les grandeses, sí que val la pena fer ressó.

Hem sentit parlar aquests dies de persones que viuen per les persones, de gent que viu en el món real, en aquesta realitat on l'important i l'urgent no és la prima de risc ni els índexos bursàtils sinò la vida i la salud dels que m'envolten. De la gent que no s'amaga de les responsabilitats, que ens treuen les castanyes del foc, de gent valenta. De la gent generosa gracies a la qual, encara tenim esperança.

Llegiu aquests dies sobre ells. Potser la vostra visió del món canvïi.

dimecres, 8 octubre de 2014

MÈTODES I PROTOCOLS

La majoria de professors o professionals de les matemàtiques i/o l'estadística fa temps que observem un fenomen que sembla anar creixent. Molta gent aprèn correctament a usar una fórmula, aplicar una metodologia o seguir un procediment, però troba moltes dificultats en adaptar el que han aprés a diferents escenaris, veure les limitacions d'aquests mètodes i aplicar-los amb rigor a la realitat.

Aquest problema és conseqüència directa de la creença cada cop més generalitzada que els coneixements teòrics són inútils, no serveixen per 'la vida real' i que el que val la pena aprendre són 'coses pràctiques'. Aquestes 'coses pràctiques' acostumen a ser procediments i/o fórmules presentats a l'estil de receptes, de manera que no s'aprofundeix prou en el seu funcionament com per entendre què s'està fent realment.

D'aquesta manera creem un coneixement que, al no conèixer el fons ni estar ben cimentat, esdevé completament inflexible (quan paradoxalment no ens paren de dir que el professional actual ha de ser flexible), incapaç d'entendre les limitacions de les metodologies estudiades i incapaç d'adaptar-les a escenaris canviants. I així, desconeixedors del fons del problema que estiguem abordant, ens refugiem en el compliment estricte dels protocols i mètodes, sense anticipar-nos a les seves possibles limitacions.

És evident que aquesta manera de pensar ha arribat a molts àmbits de la nostra vida. Esteban, habitual comentarista d'aquest bloc i autor del molt recomanable http://conducirsinmiedo.blogspot.com.es/ fa temps que incideix en com els conductors actuals tendim cada cop més a refugiar-nos en el compliment estricte de les normes, més que en aprendre a conduir i contribuir així a un tràfic més fluid i segur.

Un exemple més del que estic comentat l'he llegit aquests dies als mitjans de comunicació, arran del primer cas de contagi d'Ebola al continent europeu. M'he fet un fart de sentir anomenar la paraula protocol. Però és cert que el protocol ha fallat, per una raó o una altra. Tenien prou experiència i formació els que van portar a terme aquest protocol? Coneixien a fons les autoritats el problema al qual ens enfrontàvem? Cal una reforma total de la nostra manera de pensar, aprendre i fer. Metodologies, eines i protocols són imprescindibles, Però només el sentit comú d'una persona amb una formació ben cimentada els pot dur a terme. El coneixement profund d'un tema és, i serà sempre, una eina insubstituïble.

dimarts, 2 setembre de 2014

DE JOVES APRENEM, D'ADULTS COMPRENEM

Segur que de joves tots nosaltres hem conegut algú que ens ha tret especialment de polleguera. El seu comportament ens ha semblat egoista, arbitrari i incomprensible. Potser hem estat víctimes de la seva manera de fer, i li hem acabat agafant una forta mania. I no només a aquella persona, sinó potser a tot el seu entorn d'amistats. 

Però passen els anys i aquesta animadversió va perdent força. Ja no tenim ganes de barallar-nos i, potser inesperadament, observem detalls que ens fan comprendre aquella persona molt més que no l'hem entès mai: ens adonem que potser tenia problemes, o es sentia poc afortunada, o simplement buscava que l'escoltèssim, o qualsevol altra cosa. Potser... si l'haguèssim entés...

I paral.lelament, la nostra idea de nosaltres mateixos com èssers perfectes va caient i desmoronant-se. La vida ens dóna idea i mida dels nostres errors i els nostres pecats... I ja no som tan diferents d'aquells que criticàvem. Ni molt menys. Ni tan importants ni tan especials.

I ara, ja no importa criticar ni judicar. Ja no importa ser el que té raó. L'únic que importa és estirar d'aquell fil que encara ens manté en contacte amb aquella persona. Estirar-lo i deixar que, a la fi, siguin la comprensió i l'amor els qui guanyin la partida.
Font: Internet




divendres, 25 juliol de 2014

 LA BUFETADA

Si sou dels nostàlgics que veieu les reposicions del 'Verano Azul' i encara més si teniu l'ocasió de gaudir d'aquesta sèrie amb els vostres fills segurament haureu vist el capítol de La bofetada, un dels meus favorits.

Adolescents per la carretera, en bici i sense casc!
Eren els 80. Font: Internet
Verano Azul tenia la màgia de tractar temes reals, dels problemes i preguntes que passaven pel cap de qualsevol adolescent de l'època. Molt lluny (i perdoneu que doni el 'latazo' nostàlgic) d'aquestes sèries d'avui en dia per adolescents, plenes de personatges de plàstic que ni pensen ni es qüestionen res.

La bofetada va, com podeu imaginar, d'un conflicte pare-fill (vigileu: spoiler). El pare d'un dels adolescents de 'la pandilla' (Javi) el fa acompanyar-lo a  casa d'una família molt adinerada. L'objectiu de la visita és fer bona impressió i caure molt bé per tal d'aconseguir l'adjudicació d'un negoci. Pare i mare s'hi esforcen per 'fer-los la rosca' als rics tan com els és possible, però diguem-ne que el Javi... no està tan per causar bona impressió i acaba avergonyint el seu pare, qui al seu torn li dóna una bufetada.

Els pares de Verano Azul. Font: Internet
No us diré com segueix el capítol però sí que us faré recordar una escena que sempre m'ha cridat molt l'atenció. El pare del Javi parla amb un amic del que ha passat, i es lamenta del que ha vist a la cara del seu fill quan li ha pegat: més o menys diu que el seu fill no s'ha queixat, no ha dit res,... només m'ha mirat amb despreci.

Una de les coses als que els pares tenim més por (o hauríem de tenir més por) és a aquesta mirada de despreci dels nostres fills. Programats per 'aconseguir que els nens ens obeeixin', bé a la manera antiga ('porque soy tu padre') o bé a la moderna (mètodes conductuals diversos), algú s'ha deixat d'explicar-nos als pares de totes les generacions què és realment això de l'autoritat. I així, generació rera generació, es van repetint aquests 'conflictes generacionals' en una mida que va força més enllà del que seria normal i inevitable.

L'autoritat és la única cosa que fa que els fills ens facin (una mica) de cas, la única manera que confiïn en nosaltres. I l'autoritat ni s'imposa, ni s'aconsegueix amb teràpies conductuals. L'autoritat ve d'escoltar, de tenir una conducta irreprotxable, de saber reconèixer els errors i ser sincers.
Carlos González. El meu escriptor favorit sobre educació
infantil. Font: Internet

Us deixo aquesta cita del llibre Bésame Mucho, del pediatra Carlos González. Si teniu fills, és la
lectura més assenyada i útil que us puc recomanar:

No, cuando cedemos, cuando negociamos, cuando reconocemos nuestros errores, no perdemos el respeto de nuestros hijos. Antes bien, es cuando más lo ganamos.

divendres, 11 juliol de 2014

EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS

El futur professional dels nostres fills no consisteix només en que guanyin diners, sinò en que puguin realitzar una activitat laboral satisfactòria, que els permeti desenvolupar les seves aptituds i tenir la sensació de ser útils a la comunitat.

Per aquesta fi, el primer pas és òbviament la formació, i el segon, sens dubte, viure en un entorn que hagi apostat per la innovació, pel teixit industrial i no simplement pels diners fàcils i l'especulació. Perquè és obvi que per ser enginyer aeronàutic no cal només estudiar la carrera corresponent, sinò que hi hagi un lloc on es fabriquin avions. 

Munich: aquí els joves poden treballar per empreses com
 Siemens o BMW, que tenen a Baviera la seva seu central.
Font: Internet.
Vaig parlar en un post anterior sobre els deures dels rics en una societat. Els rics, els que tenen capital, tenen l'obligació moral d'emprendre projectes que no tinguin com a única finalitat els diners fàcils, sinò el benefici de la societat. I els governs, si realment representen la societat que els ha votat, tenen l'obligació de posar els mecanismes per a que s'avanci en aquesta línia. El govern ha de ser l'expressió de la ciutadania. Si no és així, per quin model de societat estem apostant?

Els que, com jo, viviu en una destinació turística, potser compartiu la sensació que ens estem convertint en un lloc de vacances desmadrades, on el nostre únic objectiu econòmic sembla ser viure dels turistes d'Europa que venen de farra  a emborratxar-se.
Una 'Party Boat' a la costa de Barcelona. Font: La Vanguardia
http://www.lavanguardia.com/vida/20140711/54410997458/baleares-turismo-desmadre.html

O posem remei, o els nostres fills, on podran treballar? 

dimarts, 3 juny de 2014



A QUI APLAUDIM

Quants nens saben qui va ser Vicenç Ferrer?
La seva biografia hauria de ser de lectura obligada
La trista veritat és que la riquesa ens provoca molta més admiració que l'educació, la bondat, la sabiduria o l'aportació que s'ha fet per la societat en la que es viu. 

Els nens volen ser jugadors de futbol i amb prou feines saben qui era Vicenç Ferrer (per posar un exemple ben proper de persona excepcional). No sé si sabrien citar el nom d'uns pocs científics, els descobriments dels quals potser els han permés sobreviure a la primera infància.

Un món en el que molts metges cobren salaris irrisoris, en el que els científics són vistos com una colla de frikis i es veuen obligats a emigrar, a l'igual que molts enginyers i professionals que estarien, pels seus coneixements, en situació d'aportar molt a la societat.

Un món en que ningú no sembla tenir vergonya de la pròpia ignorància, però sí una vergonya inmensa si es tenen problemes econòmics. 

Un món en que tenir cura de nens i familiars no té cap mena de reconeixement, per més que això sigui un servei útil i imprescindible a la societat.

Un món on s'aplaudeix ser ric molt per sobre d'altres valors és un món que ha perdut el rumb, comdentat a ser víctima del seu propi sistema equivocat de valors. Només un canvi radical de valors el pot redreçar.