ELS MASS MEDIA, LA NOSTRA CONSCIÈNCIA PERSONAL I EL VALOR DE DISCREPAR

Avui tractaré una qüestió espinosa. I de fet és possible que alguns dels que llegiu aquest bloc em trobeu 'carca'. Però a risc que em considereu com a tal ho faré, tal i com em surt de dins.

Tal i com ja vaig exposar en un post anterior, tinc una postura anti-avortament. De fet, crec que siguin quines siguin les creences religioses, i deixant de banda qüestions irresolubles sobre en quin moment comencem a ser 'persones', tots sabem que  un embrió representa l'inici d'una història humana, i que òbviament amb l'avortament interrompem aquesta història.  No crec que es tracti d'un tema banal o d'una simple qüestió religiosa o de fe. Crec, més aviat, que es tracta d'una qüestió humana. Potser sí que hi ha casos extrems-com tot a la vida-, no ho negaré. Però d'aquí a presentar l'avortament com un dret sense connotacions morals, hi ha una gran diferència.

El periodista JD Mullane, que ha
cobert el cas Gosnell per un diari local
Font: Internet

En el com i per què hem evolucionat cap a un estat d'opinió general molt favorable a l'avortament, molt pro-elecció, crec que hi tenen un paper destacat els mitjans de comunicació. Si en les pel.lícules, entrevistes, etc. es presenta aquest com desvinculat de problemes morals, com un dret, un progrés...doncs això anirà calant i configurant l'opinió pública. Un exemple recent de l'actitud dels mitjans en aquest tema el tenim en el seguiment -o absència de seguiment- del cas de Kermit Gosnell, metge de Filadèlfia que ha estat trobat recentment culpable de cometre tota mena d'il.legalitats a la seva clínica avortista, sense que en tots els anys que ha durat aquest horror les autoritats sanitàries hagin detectat ni interromput les seves pràctiques:

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20130513/54373477059/culpable-medico-asesino-bebes-abortos.html

Com em va resultar molt sorprenent que hagi pogut passar això durant tants anys sense que les autoritats sanitàries ho detectessin, vaig buscar més informació. La gran sorpresa meva va estar que aquesta notícia apareixia molt poc en els mitjans 'de gran difussió' i només semblava d'interés per mitjans de comunicació , o bé lligats a l'Església Catòlica o bé clarament afins a sectors polítics molt conservadors. Pel que he pogut trobar, l'absència de cobertura d'aquesta notícia ha estat motiu de polèmica als EEUU. Com pot ser que una negligència tan gran per part de les inspeccions sanitàries així hagi passat tan desapercebuda? El periodista J.D. Mullane, que va cobrir la notícia per un diari local, parla d'aquesta manca de cobertura informativa:

http://www.phillyburbs.com/blogs/news_columnists/jd_mullane/what-i-saw-at-the-gosnell-trial/article_c15d6904-cd3c-55b7-970f-f8e510182daf.html

Tot plegat dóna la mida de com la manera en què ens arriba la informació la deforma, en un sentit o un altre, i de la necessitat de tenir un criteri propi, d'acord amb la pròpia consciència i els propis valors. Malgrat que el més còmode sigui adequar-se al pensament del que seria 'el nostre grup social'.

Forjar-se una consciència pròpia i responsable no és fàcil. Requereix reflexió, sinceritat amb un mateix i, de tant en tant, el valor de discrepar. I això últim és difícil i dolorós, doncs ens agrada estar 'arropats' pel nostre entorn social i a ningú li agrada que li diguin 'carca' o que dubtin del seu progressisme.  A mi, personalment, no m'agrada gens, sé que aquest post m'etiquetarà de 'retrògrada'...però després de molts anys, no puc pensar una altra cosa: que hem banalitzat un tema que no és banal, i que cal tornar a donar més valor a cada història humana, per incipient que aquesta sigui.

BANGLADESH, LA MEVA SAMARRETA VERMELLA I LA CULPA COL.LECTIVA

Tots sabeu què ha passat a Bangladesh. Veure aquelles imatges ensorra la idea (fictícia, però que sempre ens agrada creure) que el nostre benestar actual no es sustenta en part en l'explotació dels altres.

Dins la meva bugada he trobat una samarreta vermella 'made in Bangladesh'. No he tingut esma ni de posar-me-la ni de rentar-la. Segueix a la cistella de la roba bruta, sense que m'atreveixi a fer res amb ella.

Sé que puc- i és el meu deure- ser una consumidora més crítica. Sé que en el món del capital el poder del consumidor és molt gran, si el volem exercir. Sé que podem mirar les etiquetes, exigir més informació del que comprem. Sé que hi ha eines per fer-ho. Puc informar-me, per exemple mirant la pg. web http://www.ropalimpia.org/es/campanas/348/salarios-dignos

He crescut, com molts altres de la meva generació, sentint parlar de la culpa col.lectiva del poble alemany durant el nazisme. I la nostra? Ens recordaran com una generació que va viure mirant a una altra banda? O escollirem ser una generació que va apostar decididament pels valors humans?

Tenim una gran responsabilitat: assumim-la!

L'ESTAT DEL BENESTAR I ELS VALORS

L'aula. Aquí ens formem i obrim la ment al món.
Tots els nens hi tenen  dret. Font. Internet

Avui no ha estat una diada de Sant Jordi qualsevol. Avui he vist un nen venent roses en horari d'escola. Evidentment sé que sempre hi ha hagut problemes d'absentisme escolar, però la 'normalitat' de l'escena, sense que ningú s'escandalitzés, m'ha resultat molt colpidora.

D'alguna manera estem acceptant, gradualment, la desaparició de l'Estat del Benestar. Un nen fora de l'escola en horari escolar hagués provocat, fa pocs anys, més d'un comentari. Ara es veu 'inevitable': si hi ha famílies amb tants pocs recursos que no tenen ni roba decent per a que els nens vagin a l'escola, ni els poden comprar els llibres, ni poden acompanyar-los...

Si l'Estat deixa de banda els nens i no és capaç de garantir-los els serveis mínims en Sanitat i Educació hem traspassat la línia vermella. Queda aleshores clar que la prioritat de la nostra societat no és l'individu, sinó potser altres coses. Potser els interessos de les grans corporacions, o dels grans capitals. Però evidentment no els dels seus ciutadans.

Manifestació contra les retallades en la sanitat pública.
Font: La Vanguardia

Fa temps que, com un verí lent, s'ha anat estenent la
idea que l'Estat del Benestar és una espècie de luxe massa car. Ho és? Doncs segons dades del Prof. Vicenç Navarro, rotundament no. Tal com cita en el molt interessant article http://www.vnavarro.org/?p=8620&lang=CA#more-8620, en Sanitat, Catalunya i Espanya es gasten només un 6% i un 7,5% del PIB, mentre que aquesta xifra és del 17% en un país amb la sanitat privatitzada com els EEUU. Evidentment, aquest sistema serà millor per les companyies asseguradores, però no de cara a garantir una atenció sanitària pels ciutadans. 

Una altra idea que s'ha anat estenent com un lent verí és la de que no tots podem viure bé. O el que és el mateix: podem veure com cada dia el nostre sistema econòmic trepitja drets fonamentals de les persones i ho assumim com inevitable, ens sembla normal que el món sigui un campi qui pugui on la qüestió és intentar mantenir-nos, a nosaltres i la nostra família,  a 'flote', tan 'a flote' com puguem. I els altres, doncs... les coses són així, el peix gros sempre es menja el petit, què hi farem.

Idees tan pernicioses ens arriben a través de la TV i de tots els canals de comunicació, creant un estat d'opinió que permet passivament la progressiva destrucció de l'Estat del Benestar i ens allunya d'algunes de les fites més importants de la nostra civilització, com ara la tradició humanística, que ens feia valorar la dignitat intrínseca de cada persona, i que posava aquesta dignitat en el centre d'actuació.

Lamentablement cada cop més ens allunyem d'aquesta tradició humanística. Cada cop més pensem que un món centrat en els valors humanistes és una utopia o una ingenuïtat. Quan la

No hi ha res més important que la dignitat humana.
Tots tenim aquest dret.
Cap sistema econòmic o polític té dret a negar-lo.

dignitat humana ha de ser l'objectiu fonamental, irrenunciable i central de qualsevol política. O si no, en quin tipus de civilització ens convertirem? Quins són els valors que la sustenten?

Podem escollir. Podem escollir apostar per una societat cohesionada, centrada en el benestar col.lectiu. O bé acceptar viure en un campi qui pugui on uns quants siguin molt rics però una part de la societat (molts d'ells nens sense cap culpa) caigui en l'exclusió. Siguem conscients!  

JUSTIFICANT LA VIOLÈNCIA

Número 8, el robot pacifista, es nega a matar en Son Goku

Fa temps, els meus fills em van demanar que escrivís un post sobre Son Goku (el protagonista de la mítica sèrie d'anime japonesa Bola de Drac). La veritat és que no sabia com enllaçar una sèrie manga amb els continguts 'habituals' d'aquest bloc, però fa pocs dies, una escena d'aquesta sèrie em va copsar, i realment, sí té molt a veure amb els articles que vaig penjant aquí.

L'escena és la següent: els 'dolents' ordenen a un robot que han fabricat (el robot número 8) que mati en Son Goku. Però el número 8 no obeeix... per sorpresa dels seus creadors...diu que estima la vida i que no matarà ningú. Gràcies a això, en Son Goku sobreviu. El problema és que després, al principi, el número 8 no lluita contra els dolents (es declara pacifista). Son Goku li replica que això està bé com a teoria, però que no sempre es pot escollir...

Quan i com podem renunciar a la violència és un tema universal. A la sèrie manga, evidentment, els dolents són molt dolents i els bons-que són tots molt bons i només els mouen els més nobles desitjos- han de lluitar-hi per impedir que destrueixin el planeta. Però la realitat... bé la realitat ja sabem que no va sempre així.

Fa uns 70 anys un grup de científics van enfrontar-se a un gran dilema ètic. L'Alemanya nazi era molt poderosa militarment i estava desenvolupant la bomba atòmica. Aquest grup de científics s'adonaven que Hitler, amb aquesta arma, seria invencible, la qual cosa, donades les característiques del nazisme, podria portar a conseqüències desastroses per la humanitat.

Albert Einstein i Léo Szilard. Font: Internet

Va ser així que Léo-Szilard, reconegut pacifista, va convèncer Albert Einstein, un altre reconegut pacifista, d'alertar el president Roosevelt d'aquest perill i recomanar-li de començar un programa nuclear. Aquest projecte va ser el conegut Projecte Manhattan. Albert Einstein no va ser convidat a participar en aquest programa, doncs el cap militar del programa no es 'refiava' d'ell pel seu pacifisme.

Molts dels científics que hi van participar en aquest projecte ho van fer perquè creien que el millor era tenir la bomba abans que els alemanys, i que la seva sola existència provocaria la rendició de les grans potències de l'Eix (Alemanya i Japó). De fet confiaven en que el govern nord-americà no usaria la bomba, ja que de fet, abans de la guerra, s'oposava al bombardeig contra civils. 

Lise Meitner. Va refusar  participar
en  el  Projecte Manhattan.
Font: Internet

De tots els grans científics als quals es va oferir participar al projecte Manhattan només hi va haver una negativa:  la de Lise Meitner, que va descriure el procés de la fisió nuclear i que havia hagut de fugir d'Alemanya per ser jueva. Les seves raons van ser clares: 'no vull tenir res a veure amb una bomba'.

La història, potser hagués estat una altra, però el cert és que els alemanys no van arribar a tenir la bomba, i amb el projecte Manhattan, paradoxalment, molts pacifistes van posar la bomba atòmica en mans del govern nord-americà. Molts científics (entre ells Szilard i Einstein) van demanar que no  es llencés la bomba sobre el Japó (altres hi van estar d'acord). També hi va haver militars que s'hi van posicionar en contra. Però tots sabem què va passar.

Hi ha hagut, en aquesta actuació (millor dit, barbàrie) militar, moltes justificacions. La versió que ens ha arribat al llarg dels anys és que va ser la única manera que el Japó es rendís i deixessin de produir-se més baixes de soldats nord-americans. Però el cert és que massacrar de la manera més covarda a la població civil (totalment indefensa) per pressionar un govern no és acceptable. Va en contra dels principis ètics més elementals. El més paradoxal de tot plegat és que, després de la guerra, la població civil japonesa va patir les conseqüències de Hiroshima i Nagasaki, mentre que els responsables de moltes de les barbàries comeses per l'exèrcit japonés (algunes d'elles en la línia més terrible del nazisme, com ara les activitats imfames de l'Escuadró 731) quedaven amnistiats. 

Un es pregunta si realment certs descobriments científics no hagués estat millor que es quedessin al calaix. Tot el que descobreix l'home acaba tenint aplicacions militars: energia atòmica, guerra biològica, guerra química... La veritat és que tard o d'hora acaben en mans d'algú que els troba aquesta utilitat. Potser cal que la humanitat faci un 'stop' tecnològic i dediqui el temps a pensar en els seus valors. Que aprengui a viure en la cooperació, a valorar la vida... Hem evolucionat molt més tècnicament que espiritualment. Tota una pena.

VIURE

Viure (Ikiru) és el títol d'una pel.lícula de Akira Kurosawa (1952), tan antiga com actual, lúcida i recomanable. 

Treballant pels ciutadans? Font: Internet

La història gira al voltant del personatge de Kenji Watanabe (interpretat per Takashi Himura), un funcionari que dirigeix la 'Secció del ciutadà' de l'ajuntament de Tòkio, a l'administració japonesa de post-guerra. La vida de Watanabe se'ns presenta gris, molt gris. Malgrat la seva secció està teòricament destinada a atendre les queixes i suggeriments dels ciutadans, la realitat és que els funcionaris estàn més centrats en ascendir i mantenir la seva posició a la feina que en resoldre els problemes de la gent. I dins d'aquesta administració ineficaç, el que es valora per ascendir no és millorar la vida de les persones, sinò estar moltes hores, no faltar cap dia, obeir, passar desapercebut i no destacar. Tal i com es diu en una frase de la pel.lícula: 'no fer res és la millor manera de conservar el lloc de treball'.

D'aquesta manera la seva vida a la feina transcorre insulsa, rutinària, i en aquesta rutina el nostre protagonista troba més una manera d'estar entretingut, d'evadir-se de la vida i de les seves grans qüestions, que no pas una manera de realitzar-se, de treballar per la societat i deixar un llegat.

Parlava en el post anterior, sobre la pel.lícula Margin Call (J. C. Chandor, 2011), de com  en una escena d'aquest film un dels treballadors d'una gran corporació financera (Eric Dale, interpretat per Stanley Tucci) es lamenta, després del seu acomiadament.  d'haver llençat els últims 20 anys de la seva vida. Explica que ell és enginyer, i que abans de treballar per aquesta empresa havia dissenyat un pont que sí era útil per les persones. En comparació, durant els últims 20 anys havia treballat per una empresa, per uns accionistes,... sense poder dir que la seva feina havia estat realment útil per les persones.

El personatge de Watanabe no treballa en una gran corporació financera. De fet teòricament treballa atenent les peticions dels ciutadans. Però el resultat final acaba sent semblant, d'una gran inutilitat social, perquè en realitat no treballa per les persones, sinó que en realitat treballa pel sistema, per un sistema que, malgrat ens absorbeix d'una manera o altra a la majoria de nosaltres, ni l'entenem, ni sabem en què millora la vida de la gent, però que a la vegada,  seguim 'fent girar', com donant per fet que és la única manera de viure.

Una escena memorable. Font: Internet

La vida de Kenji Watanabe canviarà radicalment quan descobreixi que pateix un càncer terminal. Paradoxalment, la proximitat de la mort li obrirà els ulls a la vida. I serà aleshores quan deixarà enrere la seva existència buida i gris per treballar per deixar un llegat. Serà aleshores quan utilitzarà la seva posició a la 'Secció del ciutadà' per impulsar la proposta d'un grup de mares per crear un parc infantil. Kenji Watanabe morirà al final de la pel.lícula gronxant-se en aquest parc. Es pot dir que mor vivint, enfront la major part de la seva vida, en la que ha passat sense viure. Una pel.lícula imprescindible, que ens fa reflexionar sobre la importància de viure en plenitud. No de passar entretinguts, sinó de lluitar pels nostres somnis, la nostra gent i els nostres valors.

EL VALOR D'UNA PROFESSIÓ

Font: Internet

Fa pocs dies un amic em va recomanar veure la pel.lícula Margin Call (P. C.Chandor, 2011). Va ser un bon consell, i em va permetre veure una de les reflexions més interessants del cinema actual.

Margin Call està ambientada en una fictícia entitat financera de Nova York, just abans de l'inici de la crisi de 2008. Tot comença amb l'acomiadament -fred, inhumà i sense previ avís- d'Eric Dale (Stanley Tucci), un dels empleats més antics i competents. Just abans de marxar, entrega un USB a Peter Sullivan (Zachary Quinto), un analista principiant que sembla ser l'únic que lamenta la seva marxa. Peter Sullivan espera a que tots els empleats de l'oficina marxin per veure el contingut del pendrive... i és així com descobreix que part dels actius del banc són tòxics, que s'estan degradant ràpidament i que aquesta situació pot portar en poques hores a la fallida de la institució.

Jeremy Irons, en una interpretació magistral.
Font. Internet

Un cop fet aquest descobriment Peter Sullivan contacta amb els seus companys Seth Bregman (Penn Badgley) i Will Emerson (Paul Bettany), i amb el seu cap, Sam Rogers (Kevin Spacey). A partir d'aquí es produeix una sèrie de reaccions en cadena, amb reunions amb alts executius (interpretats per Demi Moore i Simon Baker) i amb el conseller delegat de l'empresa (interpretat magistralment per Jeremy Irons), home mancat de qualsevol escrúpol a qui no només no l'importen les pèrdues dels clients o les conseqüències que les seves decisions poden provocar a la gent, sinó que encara vol aprofitar l'ocasió per fer més trampes i guanyar més diners.

Com deia al principi d'aquest post, una de les escenes més colpidores la protagonitzen Eric Dale i Paul Bettany. Asseguts davant la casa del primer, aquest explica com, abans de treballar per aquesta companyia que acaba d'acomiadar-lo, treballava com enginyer i havia participat en la construcció d'un pont a Ohio. És demolidor escoltar com parla del pont  i com calcula quanta gent l'utilitza i se'n beneficia a diari. Es lamenta que, en contraposició, en tots aquests anys a la companyia financera... què ha aconseguit crear que sigui d'interès social? No ha treballat realment pel bé de la societat, sinó pel bé d'una empresa i els seus accionistes, la qual cosa és molt diferent.

Stanley Tucci, interpretant a un Eric Dale que es
lamenta  amargament d'haver llençat el seu talent.
Font: Internet

La queixa que interpreta Stanley Tucci és una queixa universal, no és específica del sector financer. Quanta gent té la sort de poder dir que amb la seva feina fa una contribució real al benestar de la societat? El nostre sistema econòmic, com molt bé planteja Christian Felber a l'Economia del bien común, no premia aquelles activitats socialment d'interès (o algú ha cobrat alguna cosa per tenir cura dels malalts de la seva família?), i en canvi premia moltes d'altres que no tenen cap interès social o fins i tot són clarament nocives.

La situació és doblement terrible perquè és la queixa d'algú que estava ben preparat per poder fer 'altres coses': era enginyer, podia dissenyar ponts i carreteres, podia sentir l'orgull de fer una contribució a la seva comunitat. No era algú 'que no tenia altra opció'. I tota aquesta formació, tot aquest talent,... llençats per la finestra, o venuts per una bona xifra de diners.

Els adults sabem molt del món laboral, i la nostra contribució a l'hora d'orientar els joves és cabdal. Sabem perfectament que les eleccions en aquest terreny ens limiten per molts anys. Sempre s'aconsella els joves d'escollir tenint en compte les sortides laborals i els seus talents, però manca insistir en valors més 'humans', com ara: quin llegat t'agradaria deixar? Perquè qualsevol professional sap, perfectament, que el gran valor d'una professió (un cop el salari és digne, és clar!), no és només la mida de la nòmina o simplement 'passar-s'ho bé'... és sentir que has influït positivament en la vida dels altres. I buscar el nostre lloc des d'on deixar un llegat que ens faci sentir orgullosos és tant el nostre deure com també el nostre dret, tinguem-ho en compte!

D'ÀLIGUES I FOQUES

Com negar-li a un èsser humà  la llibertat
de cercar les seves fites?
Foto: cortesia de Rafael de Santiago. Gràcies!

Tenia potser uns 17 anys. Davant meu tenia un d'aquests test psicopedagògics que acostumen a passar als adolescents amb la finalitat d'orientar-los a l'hora de triar els seus estudis. Concretament, estava davant la pregunta: què preferiries ser, un àliga solitària o una foca vivint amb altres foques?

No recordo què vaig contestar, però sí que recordo que no volia ni estar sola ni ser una foca, i la pregunta m'estava dient, de manera subliminal, que volar en llibertat com un àliga o gaudir de la companyia dels altres eren dues coses incompatibles.

De fet no calia que cap test m'ho digués, això. Tots sabem que en el nostre model social, 'destacar' en qualsevol aspecte: ser físicament diferent, opinar diferent, tenir interessos diferents als acceptats com 'normals' o 'estàndars' porta associat un gran risc de rebuig social. La pressió social, existent a qualsevol edat, és especialment forta en l'adolescència, edat en què es faria gairebé qualsevol cosa per ser acceptats pel nostre entorn. Els adults tenim més recursos per atrevir-nos a ser 'diferents',i encara així hem de reconèixer que fer qualsevol cosa 'fora de l'habitual' sempre se'ns fa costa amunt: què pensaran els meus veïns, els meus familiars??

Però els adults no podem obviar la responsabilitat d'escollir i ser conscients del que fem, i de, amb la nostra actitud, obrir pas a que els joves s'atreveixin a 'ser àligues', sabent (l'experiència ens ho diu) que l'èsser humà està 'dissenyat' per ser lliure, per seguir els seus anhels i la seva vocació, sabent que el preu de fer sempre el que diuen que hem de fer per ser acceptats és molt alt, i encara més, que són només els que s'atreveixen a ser ells mateixos els que acaben creant relacions (familiars, de parella, d'amistat) autèntiques i gratificants.

La boda de Muriel, una de
les meves pell.lícules preferides

Potser tot el que estic dient s'ha dit ja, d'una manera magistral en la pel.lícula La boda de Muriel (P. Hogan, Austràlia, 1994). En aquesta pel.lícula l'actriu Toni Colette dóna vida (en una esplèndida interpretació, una de les meves preferides) a Muriel, una noia grassoneta i 'rara' que no encaixa en els cànons femenins que tenen al seu poble (una petita localitat de la costa australiana). Muriel desitja sentir-se acceptada, ser com les altres. I és per aquest motiu que acaba obsessionada per la idea de casar-se. No perquè vulgui realment casar--se, sinó perquè en el seu entorn social, casar-se vol dir tenir èxit. I ella faria qualsevol cosa per deixar de ser la 'rara' Muriel i passar a ser algú acceptat i respectat.

La boda de Muriel és una pel.lícula hilarant i a la vegada molt tendra i fortament colpidora. Toni Colette fa que Muriel ens resulti esperpèntica, però a la vegada totalment real i humana.  La pel.lícula repassa temes cabdals, com els models femenins en les societats patriarcals, que porten a que les noies del seu poble no pensin en res més que en estar guapes, agradar i casar-se. Tal i com es diu en la pàgina web:

http://www.edualter.org/material/cineiddssrr/muriel.htm

A Muriel no li interessa el que fan les seves amigues, però
faria qualsevol cosa per particiar-hi i sentir-se 'del grup'.
Font: Internet

...Els seus gustos i desitjos, encara que pugui semblar que són propis i resultat d'eleccions personals, responen a les expectatives que la societat genera per les dones. Així les coses, una dona es sentirà bé amb sí mateixa com a persona i com a dona si rep una valoració positiva dels altres, la seva identitat es conforma amb dependència d'agradar...

La boda de Muriel ens ofereix una profunda reflexió sobre el paper que té el desig d'agradar, el desig de ser acceptat pel grup, en les nostres decisions personals. Muriel farà el que sigui, prendrà decisions absurdes i errònies i   fins i tot deixarà de banda la seva única amiga de veritat per sentir-se acceptada pel grup... per ser, com deia el test, una foca envoltada de foques.

No podem oblidar que en aquestes decisions Muriel pensa-tal i com se li ha transmés-que no hi ha alternativa, que la gent que pensa i actua per si mateixa està sola, i que la gent que vol estar en companyia s'ha d'adaptar a les exigències socials, per més que aquestes siguin absurdes o estiguin molt en contra de la pròpia personalitat.  Potser cal transmetre el missatge contrari, que només sent autèntics aconseguirem tenir amistats veritables. Per què és així. O és que les suposades amigues de Muriel, que només volen estar amb ella quan té èxit social, poden considerar-se amigues?

No puc avançar més sense donar pistes de com acaba la 'peli'... però veieu-la, val la pena!