divendres, 11 juliol de 2014

EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS

El futur professional dels nostres fills no consisteix només en que guanyin diners, sinò en que puguin realitzar una activitat laboral satisfactòria, que els permeti desenvolupar les seves aptituds i tenir la sensació de ser útils a la comunitat.

Per aquesta fi, el primer pas és òbviament la formació, i el segon, sens dubte, viure en un entorn que hagi apostat per la innovació, pel teixit industrial i no simplement pels diners fàcils i l'especulació. Perquè és obvi que per ser enginyer aeronàutic no cal només estudiar la carrera corresponent, sinò que hi hagi un lloc on es fabriquin avions. 

Munich: aquí els joves poden treballar per empreses com
 Siemens o BMW, que tenen a Baviera la seva seu central.
Font: Internet.
Vaig parlar en un post anterior sobre els deures dels rics en una societat. Els rics, els que tenen capital, tenen l'obligació moral d'emprendre projectes que no tinguin com a única finalitat els diners fàcils, sinò el benefici de la societat. I els governs, si realment representen la societat que els ha votat, tenen l'obligació de posar els mecanismes per a que s'avanci en aquesta línia. El govern ha de ser l'expressió de la ciutadania. Si no és així, per quin model de societat estem apostant?

Els que, com jo, viviu en una destinació turística, potser compartiu la sensació que ens estem convertint en un lloc de vacances desmadrades, on el nostre únic objectiu econòmic sembla ser viure dels turistes d'Europa que venen de farra  a emborratxar-se.
Una 'Party Boat' a la costa de Barcelona. Font: La Vanguardia
http://www.lavanguardia.com/vida/20140711/54410997458/baleares-turismo-desmadre.html

O posem remei, o els nostres fills, on podran treballar? 

dimarts, 3 juny de 2014



A QUI APLAUDIM

Quants nens saben qui va ser Vicenç Ferrer?
La seva biografia hauria de ser de lectura obligada
La trista veritat és que la riquesa ens provoca molta més admiració que l'educació, la bondat, la sabiduria o l'aportació que s'ha fet per la societat en la que es viu. 

Els nens volen ser jugadors de futbol i amb prou feines saben qui era Vicenç Ferrer (per posar un exemple ben proper de persona excepcional). No sé si sabrien citar el nom d'uns pocs científics, els descobriments dels quals potser els han permés sobreviure a la primera infància.

Un món en el que molts metges cobren salaris irrisoris, en el que els científics són vistos com una colla de frikis i es veuen obligats a emigrar, a l'igual que molts enginyers i professionals que estarien, pels seus coneixements, en situació d'aportar molt a la societat.

Un món en que ningú no sembla tenir vergonya de la pròpia ignorància, però sí una vergonya inmensa si es tenen problemes econòmics. 

Un món en que tenir cura de nens i familiars no té cap mena de reconeixement, per més que això sigui un servei útil i imprescindible a la societat.

Un món on s'aplaudeix ser ric molt per sobre d'altres valors és un món que ha perdut el rumb, comdentat a ser víctima del seu propi sistema equivocat de valors. Només un canvi radical de valors el pot redreçar.

dimarts, 22 abril de 2014



LA COMPASIÓ

La mare de la víctima va perdonar la vida
a l'homicida. Font: Internet
La compasió és la virtud que ens fa sensibles al patiment dels altres. La compasió ens fa humans, i ens permet tallar el cercle d'odis, violències i ofenses en el que està inmers el món. Qui demostra compasió demostra tenir un esperit fort, i una talla moral extraordinària.

Fa potser una setmana, una notícia donava la volta al món: a l'Iran, els pares d'un noi assessinat feia 7 anys perdonaven la vida a l'homicida:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20140417/54405086754/salva-ejecucion-horca-iran.html

Una enorme lliçó de compasió i d'humanitat davant la qual les paraules es queden curtes.




dimarts, 18 març de 2014


PROU

Vivim en un món en que és freqüent llevar-se i veure imatges com aquesta:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20140318/54403789677/siria-mercado-guerra.html

Quina raó pot haver-hi per justificar-ho? No n'hi ha, de justificació. Guerres, conflictes, mantinguts per interessos mesquins.

Capitalismes salvatges, explotació del feble, decisions preses en despatxos que porten a morts i més morts. Decisions que trunquen la vida de persones, persones amb projectes, família, amics i somnis, com tu i com jo. 

I mentre 'no ens toqui', seguim indiferents, adormits, en la nostra bombolla de comoditat, sense treure el cap a fora, sense adonar-nos que tots aquests que pateixen, víctimes de guerres, víctimes de la pobresa,  no són números ni estadístiques. Són persones, com nosaltres. Senten, com nosaltres. Estimen, com nosaltres.  Són únics, com tu i jo. 

diumenge, 16 febrer de 2014

ELS VALORS QUE ENS DEFINEIXEN


Erasme de Rotterdam: figura clau de
 l'Humanisme. Font: Internet
Si un extraterrestre llegís les legislacions dels països occidentals segurament deduiria que el nostre valor fonamental és la vida humana, i que la seva dignitat i el dret a bens bàsics com la sanitat i l'educació formen la columna vertebral del nostre sistema de valors.
Però si aquest extraterrestre vingués a visitar-nos tindria certs dubtes que això fos cert, i potser acabaria deduint que els nostres valors fonamentals no giren al voltant de la dignitat de les persones, sinó de la propietat privada i el (suposat) dret a poder enriquir-se sense límit. 
Si la dignitat i la vida fossin el centre de la nostra actuació, les polítiques econòmiques serien molt diferents. Actualment molts nens del nostre entorn estan completament desemparats, sense cap llei que protegeixi alguns dels seus drets més fonamentals, la qual cosa condiciona totalment el seu futur. Una societat que tingués la dignitat humana en el centre de la seva actuació mai no permetria aquest extrem. Més encara quan no és cert que 'no hi ha diners', sinó simplement que la riquesa està concentrada en poques mans. Una societat basada en els valors de l'humanisme només veuria com a sortida a la crisi una sortida on en sortim tots. Augmentar les desigualtats com fins ara no és sortir de la crisi, és enfonsar-se en un sistema injust que arrossega i destrueix els valors fonamentals de l'humanisme, que llença per la finestra l'opció de construir una societat solidària i que es rebaixa fins servir 'valors' totalment diferents. I què en som si no tenim com a eix central de la nostra actuació el benestar de les persones? En què ens convertim? 
Us deixo amb un text... del segle XVI. Pertany al llibre Utopia, escrit el 1516 per l'humanista anglès Thomas More:
"Així, quan miro aquestes repúbliques que avui dia floreixen per tot arreu, no veig en elles - Déu em perdoni! - Sinó la conjura dels rics per procurar les seves pròpies comoditats en nom de la república. Imaginen i inventen tota mena d'artificis per a conservar, sense por a perdre-les, totes les coses que s'han apropiat amb males arts, i també per abusar dels pobres pagant-los pel seu treball tan poc diners com poden. i quan els rics han decretat que aquestes invencions es porten a efecte en benefici de la comunitat, és a dir, també dels pobres, de seguida es converteixen en lleis. "

diumenge, 2 febrer de 2014

DE MICA EN MICA S'OMPLE LA PICA

El nostre camí, fet pas a pas. Font: Internet
La feina acostuma a venir tota junta, així que a finals de desembre i tot el mes de gener vaig estar absorbida per la meva feina de recerca a la vegada que el temps lliure se l'emportava la preparació dels exàmens de Farmàcia (segona carrera que vaig començar a estudiar fa uns anys).

En aquest període no he tingut ocasió de veure cap pel.lícula, ni de llegir cap llibre, ni de simplement filosofar, raó per la qual no he disposat ni de material ni de temps per aquest bloc. No he tingut temps de mirar per la finestra, ni de fer 'aturades en el camí' ni de reflexionar sobre cap tema 'trascendent'.

L'única cosa que he pogut fer és caminar, pas a pas. I, com tants cops a la vida, amb bona part de cansament. 

I és que la vida té pocs períodes en els que resulti un viatge tranquil, relaxant i feliç en el que veiem els nostres horitzons i tastem les mels de l'èxit. La vida té molt de caminar, pas a pas (com deia una cançó: 'malgrat el dubte, cal caminar'). Pas a pas fem el camí, la nostra història, a l'igual que de mica en mica s'omple la pica. I potser el més important no és l'èxit que aconseguim, sinó la tenacitat amb la que treballem i la història que escrivim.

Tot això que us vull transmetre avui ho va expressar Antonio Machado molt millor que jo, així que us deixo amb els seus versos:

Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino:
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino, 
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca 
se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino, 
sino estelas en la mar.

I amb una mica de retard: Feliç 2014!

dilluns, 23 desembre de 2013




BON NADAL!

Postal de Ferrándiz. Font: Internet

Quan jo era petita era molt habitual felicitar el Nadal amb les postals de Ferrándiz. Aquests inoblidables dibuixos transmetien una fonda tendresa i una gran calidesa. 

Ara que ja arriba el Nadal, desitjo que aquesta tendresa entri als nostres cors, que el Nadal ens ajudi a mirar els altres amb amor i a fixar la nostra atenció en l'important. Que el centre de les nostres vides torni a ser les persones. Que no acceptem com normal cap món que no tingui com a prioritat el futur i benestar de tots els nens que neixen en ell.

Bon Nadal i Feliç 2014!