dissabte, 20 d’octubre de 2012



CIÈNCIA, AMB MAJÚSCULES!

Antonio Bru explicant els seus resultats
Font: Internet

De tots els treballs científics que s’han fet en els darrers anys, si algun m’ha impactat especialment és la recerca del Dr. Antonio Bru (professor de matemàtica aplicada a la Complutense de Madrid) sobre el creixement tumoral.

Fa prop de 20 anys, el Dr. Bru va començar a estudiar matemàticament  la rugositat de la vora de tumors sòlids, fent servir el que anomenem geometria fractal . La geometria fractal, ‘grosso modo’, és una eina que ens permet estudiar la geometria d’objectes que no són ‘llissos’ (esferes, cons, cubs,…) sinó objectes que tenen superfícies més complexes, com es troba freqüentment a la natura.

Els núvols no són esferes, les muntanyes no són  cons,
les costes no són cercles, i les escorces dels arbres 
no són llises, ni els llamps viatgen en una línia recta 
(B. Mandelbrot). Font. Internet

El Dr. Bru i el seu equip van trobar que, sorprenentment, el comportament fractal (la ‘rugositat’) d’aquests tumors tenia moltes similituds per tots els tumors estudiats, la qual cosa havia de correspondre a un patró comú de creixement (podeu trobar aquests resultats en l’article de Bru et al.: Super-Rough Dynamics on Tumor Growth, Physical Review Letters, 1998).

Avui en dia, l’any 2012, cal preguntar-se si ens hem beneficiat d’aquesta recerca. O si no. Si hem posat tots els mitjans per estudiar les raons d’aquest patró de creixement. O si no. Si hem tret tot el suc d’aquest coneixement per atacar aquesta malaltia. O si no.

Malahuradament la resposta es no. El Dr. Bru i el seu equip van proposar una teoria sobre les raons d’aquest creixement i van proposar eines terapèutiques, però avui en dia res d’això no ha pogut tirar endavant.

Qualsevol que busqui ‘Antonio Bru’ per Internet trobarà fàcilment tota mena de critiques a la seva línia de recerca. Però jo, com a matemàtica, encara estic esperant la única que em convenceria: és a dir, que el seu estudi fractal era erroni. Per què si no és així, si realment ningú qüestiona aquest comportament fractal, a què estem esperant per posar-hi mitjans per investigar en aquesta línia? Per què no estem aprofitant aquest nou coneixement?

L’any 1928, un investigador anomenat Alexander Fleming va veure que un dels seus cultius de laboratori havia estat contaminat per un fong, i que al voltant d’aquest fong no creixien bacteris. Podia no haver prestat gaire atenció i haver-se limitat a llençar el cultiu, però va fer el que fa un gran científic: prendre nota d’aquest nou coneixement i buscar el per què. I gràcies a això, avui en dia tenim la penicil.lina.

La Ciència, en majúscules, no ho oblidem mai, no la fan els grans laboratoris ni els grans mitjans. La fan les idees, la  curiositat i la   dedicació. És gràcies a aquestes qualitats humanes, esencialment, que tenim els avenços que ens han anat arribant en totes les àrees del coneixement. Avui en dia tenim massa confiança en els mitjans i la tecnologia i poca en les persones i les idees. El paper dels grans mitjans ve després del de les idees, i és i ha de ser el de donar suport a que aquestes tirin endavant i poguem treure’n tot el suc. Evidentment, van caler grans mitjans per portar la penicil.lina al seu ús com a medicament. Sense ells, aquest gran descobriment no hauria trascendit, no n’hauríem tret  profit.

En una discussió científica només hi ha una actitud útil, i és la de cercar la veritat. Centrar-nos en els possibles punts febles d'una teoria no ens aportarà coneixement. El que ens cal és un debat on destriem la veritat. I si deduïm que tenim qualsevol nova veritat sobre aquesta terrible malaltia (com ara les propietats fractals d’un tumor sólid), el pas lògic següent -jo no en veg cap altre-serà seguir treient-li el suc a aquesta  nova informació i impulsar aquestes investigacions, de manera que en poguem treure tot el profit possible.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

LES DONES I LA RECERCA


Florence Nightingale (1820-1910), pionera de
 l'infermeria moderna i de l'estadística sanitària
Fa dies vaig llegir una notícia al diari on es presentaven els resultats d’un estudi segons el qual la feina de les científiques és en general  menys apreciada que la dels seus col.legues masculins.

Si he de ser honesta a la veritat, en els anys que fa que em dedico a la recerca no he tingut aquesta sensació. De fet, mai he tingut la sensació de que la meva feina es valorés més o menys pel fet de ser dona.

És cert que avui en dia les dones segueixen tenint menys presència en la recerca. Tristament, només cal anar a qualsevol congrés (almenys en el meu camp, les matemàtiques)  per observar que, si  bé n’hi ha moltes de joves, n’hi ha molt poques de grans.

Marie Curie (1867-1934),  pionera en el camp
de la radioactivitat
Però aquest fet lamentable no és degut –crec jo, en base a la meva experiència-  a que la nostra feina, actualment, es valori menys. Bàsicament, després de molts anys d’experiència, la culpa de tot això la dono a dos fets fonamentals. El primer és la incomprensió (brutal) cap a la condició de mare.  De fet, és veritat que la vida científica s’ha pensat per persones ‘sense obligacions familiars’. Viatges i  congressos, especialment, resulten altament incompatibles amb tenir bebès. De totes maneres, en aquest aspecte crec que el temps actua a favor nostre. Per una banda, els recursos digitals han fet innecessaris un bon percentatge de viatges (inclús molta gent ‘sense obligacions familiars’ m’ha comentat que, amb les noves tecnologies, troba ja innecessari i inclús una pèrdua de temps fer congressos que durin més de 2-3 dies). D’altra banda, la mentalitat, encara que a poc a poc, està canviant. Si bé per desgracia per les nostres contrades ser mare no té cap mena de reconeixement social (si algú creu que exagero, recordo que per alguna raó tenim una de les taxes de 
Lise Meitner (1878-1968), va introduir
el concepte de fisió nuclear
natalitat menors de tot el planeta), a l’estranger he trobat ja menys incomprensió. I fins i tot tinc ja força  col.legues masculins… que no s’avergonyeixen de dir que organitzen el seu calendari i horari laboral tenint en compte la seva vida familiar!

El segon fet és, desgraciadament, dins nostre, dins de nosaltres mateixes, i és la poca valoració que fem les dones de la nostra pròpia feina. En general, si una dona i un home han fet dues feines d’igual nivell, la dona dubtarà molt més de la seva vàlua. És cultural? No ho sé, però és així.  Això implica, entre d’altres, que a l’hora d’escollir feina, la buscarà per sota dels seus mèrits i de les seves capacitats, ja que tendeix sistemàticament a minusvalorar prou aquests últims. Això, de per si, és un fre, un veritable autofre. És ben curiós fixar-se en els joves que presenten la seva feina als congressos. Les noies acostumen a estar molt més preocupades de causar bona impressió (per més que presentin un treball publicat a una molt bona revista i per tant, sigui objectivament innecessari tenir aquesta preocupació), o per respondre bé totes les preguntes (com tenint por que les ‘tombin’).


Rosalind Franklin (1920-1958), autora de
la famosa 'Fotografia 51', que va permetre
deduir l'estructura de l'ADN
Quan escric aquest post recordo especialment a una noia que presentava aquest estiu un article publicat a una molt molt bona revista (tenia talent,  la seva feina era bona i havia estat ben valorada i publicada).  Em pregunto si d’aquí a 10 anys la tornaré a trobar o si ho haurà acabat deixant. Espero que amb el temps les coses realment canviïn, que el món de la recerca acabi de transformar les seves estructures per poder aprofitar el talent de tothom, homes i dones, no només el de les persones ‘sense obligacions familiars’. I espero que els prejudicis socials que les mateixes dones tenim arraigats i ens frenen per dins acabin desapareixent. 

He inclòs en aquest post les fotos de dones que han estat cabdals en àrees que avui ens resulten bàsiques. És el meu homenatge personal cap a elles i la meva contribució a que la seva feina sigui coneguda.