dijous, 29 de novembre del 2012



VERITATS ASSUMIDES I MODELS ECONÒMICS


Mafalda ens va convidar a reflexionar. No
perdem el costum! Font:Internet
Donar per fet suposades veritats sense passar-les pel nostre filtre crític, sense discutir-les, sense preguntar-nos a nosaltres mateixos si realment ens ho creiem és una actitud tan estesa com errònia, que normalment té conseqüències negatives.

Però sigui com sigui és ben curiós que, en diferents èpoques de la història, hi ha hagut ‘veritats absolutes’, que ningú considerava discutibles, que tothom assumia com certes fins que a algú se li va ocórrer mirar-s’ho ‘desde zero’ i va veure que eren errònies. Dins d’aquestes veritats tenim que la Terra era el centre del món (refutada per Copèrnic) o la teoria de la generació espontània (refutada finalment per Pasteur).

Així, durant els últims anys hem viscut donant per vàlides certes afirmacions sobre economia. De fet, governs tant de ‘dretes’ com d’’esquerres’ han portat polítiques econòmiques semblants, massa semblants. De fet, la majoria de nosaltres hem donat per fet que les polítiques ‘de dretes’ eren econòmicament més eficients, hem cregut en l’economia del consum, de la competència, de l’augment de la producció. De fet, des de la caiguda del mur de Berlín i la caiguda del comunisme ens ha semblat que aquest era l’únic camí possible i que qualsevol altre model més centrat en el bé social estava condemnat al fracàs.

Des de la caiguda del mur de Berlín hem donat per fet que el
capitalisme  era l'únic model econòmic viable. Font: Wikipèdia
Avui en dia, amb la crisi, òbviament, se’ns trenquen els ciments de tot allò en què creiem, i no sabem ben bé per on hem de tirar. Moltes de les idees en les que creiem se’ns revelen com falses, o fins i tot com absurdes, i pensem: com hem pogut arribar a pensar això? I això és bo, doncs és un pas endavant cap a un model econòmic millor, basat en noves idees.


Dins d’aquestes noves idees no pot faltar el concepte d’ètica. Anem a veure: si, per exemple, en una cua, dono una empenta a algú més feble que jo per passar davant, el més probable és que vingui el guàrdia de seguretat i em faci tornar al meu lloc, o fins i tot que em posin una denúncia per aquest comportament inadmisible, i evidentment tothom em mirarà com una persona ‘antisocial’ i s’apartaran de mi. Però si sóc molt rica i faig una guerra de preus contra un petit botiguer (que evidentment guanyaré jo perquè tinc més diners per aguantar el temps que calgui fins que ell plegui), doncs la meva actitud no tindrà el mateix rebuig, direm que ‘és la llei del mercat’ i inclús hi haurà qui m’aplaudirà per haver-me sabut ‘posicionar’ en el mercat… Portem molt de temps admetent que el món econòmic ha d’estar legislat al marge dels principis ètics fonamentals, donat per fet que aquest joc ‘al marge de l’ètica’ portarà uns suposats beneficis… que no està clar que ens hagin arribat.

Per què donem per fet que l'economia ha de moure's
al marge d'aquests valors? Font: Internet
És veritat que la competència salvatge ha portat, com es donava per fet- a millors productes i serveis? Doncs al meu parer no està clar. Ha desaparegut el petit botiguer, i molts productes que abans es fabricaven localment ara es porten de lluny, de països on les condicions laborals són clarament pitjors. Cert tipus de competència és bo, però no aquest model de competència que hem viscut.

En general, si l’economia és un joc sense regles ètiques, no crec que guanyi la societat. Ho estem veient. Cada cop la riquesa està en més poques mans, la classe mitjana –aquella que només té els seus estudis i la seva feina per tirar endavant- està empobrint-se a gran velocitat. Cal un canvi total de paradigma, de concepte. I l’ètica ha d’entrar en aquest nou model econòmic. No pot ser igual l’empresari que fabrica productes útils, generant riquesa de debò, apostant per unes bones condicions laborals i el respecte de l’entorn, que qui crea un negoci al marge d’aquests valors. L’estat ha de legislar a favor del primer, només així podrem avançar cap a un model econòmic viable a llarg termini. Christian Felber ho explica molt bé en el vídeo següent, espero que us agradi!

Avui en dia, un llibre indispensable.
Font: Internet


dijous, 15 de novembre del 2012



LA NOSTRA CONSCIÈNCIA PERSONAL: L'EXEMPLE DE SOPHIE SCHOLL


Cartell de la pel.lícula Sophie Scholl: los
últimos días. Font: Internet
Hi ha actituds humanes davant les quals un no pot sinó agenollar-se, avergonyir-se per totes les vegades que ‘mira a una altra banda’ i sentir-se amb deute amb els que han viscut fidels a la seva consciència i que són un far per tots nosaltres.

Aquesta sensació és la que vaig tenir després de veure aquest fragment de la pel.lícula Sophie Scholl: los últimos días, de Marc   Rothemund   (2005). Podeu trobar la versió castellana a:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=obqXGv61OlY

i la versió original alemanya amb subtítols en anglés a:


Aquesta pel.lícula està basada en la historia real de Sophie Scholl, membre, juntament amb el seu germà Hans,  de La Rosa Blanca, grup d’estudiants alemanys que es dedicaven a distribuir octavilles contra el règim nazi. Tant Sophie com el seu germà Hans i d’altres membres d’aquesta associació pacífica van ser descoberts i executats l’any 1943.

Monument en record a La Rosa Blanca,
a Munich. Font: Wikipèdia
El fragment que he enllaçat correspon al final de l’interrogatori que li fa un policia de la Gestapo (Robert Mohr), quan ja totes les proves s’havien girat contra d’ells.  De moment no he trobat temps per veure la pel.lícula sencera, cosa que desitjo poder fer ben aviat, però només aquest diàleg entre Sophie i el seu interrogador és suficient per deixar trasbalsat a qualsevol que el vegi. Tant per l’actitud impressionant de Sophie com pel fet que és realment colpidor pensar que, en les extremes circumstàncies de la pel.lícula, molts de nosaltres seríem més Robert Mohr que Sophie Scholl. O és que no reconeixem en el seu discurs molts arguments i justificacions que avui en dia –en un altre escenari- segueixen vigents? L’interrogador acusa Sophie de ser una idealista que ho tingut tot massa fàcil, de no valorar la sort que ha tingut d’estudiar i tot el que el règim nazi ha fet per ella, considera que la guerra és una guerra justa i honorable per salvar Alemanya del comunisme, està convençut que un cert grup social (els jueus) són la causa dels problemes del país, etc. etc. etc. Està completament convençut de l’ideari nazi i no creu que un altre paradigma sigui possible en la realitat.

Sophie Scholl davant Robert Mohr (fotograma de la pel.lícula
Sophie Scholl: los últimos días). Font: Internet.
Arguments similars no són tan extranys de sentir molts anys després, qui ens diu que en situacions semblants no faríem nosaltres com ell? Seguim creient que, en la realitat, un món sense injustícies és impossible, sentim a dir que els problemes venen d’altres grups socials (com ara els immigrants), seguim mirant a una altra banda, sense que ens importi massa les condicions laborals dels que han fabricat el que comprem a bon preu ni les guerres que pugui ocasionar el nostre sistema econòmic. El ‘no hi podem fer res’ , ‘què hi vols fer’, són frases habituals, que recorden la de Martin Luther King: Quan reflexionem sobre el nostre segle XX, no ens semblarà el més greu les perversitats dels malvats, sinó l'escandalós silenci de les bones persones.

El sacrifici de Sophie Scholl no és un simple fet històric, sinó que ens interpel.la profundament a que el seu gest no hagi estat en va. Això ho explica molt millor que jo Rainer Uphoff, autor del llibre Sophie Scholl frente al Totalitarismo, que espero poder llegir en breu, en aquesta molt interessant entrevista:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=IrzUfS_3e4E

Rainer Uphoff explica magistralment com, a l’igual que aleshores, nosaltres ens fem la il.lusió de viure en una societat ‘bona’, sense veure –o sense voler veure- tota la misèria que la nostra manera de fer comporta en altres països. Qui està darrera del que consumim? Passarem de llarg sense mirar el sofriment dels altres? O serem conseqüents amb la nostra consciència, tal i com ens van ensenyar a fer els membres de La Rosa Blanca? La consciència, com diu Sophie Scholl en aquest fragment de la pel.lícula, no canvia mai. I de fet, mai ens en podem desempallegar d’ella, per més que ens fabriquem els més sofisticats autoenganys. I és només seguint-la de veritat que serem persones lliures i plenes. És possible que mai aconseguim estar a l’alçada de la dignitat, valentia i coratge que va demostrar Sophie Scholl, però és el nostre deure cap a ella i cap a tota la gent que ens ha donat esperança, fer que el seus esforços i sacrificis no hagin estat en va.

divendres, 2 de novembre del 2012

MOLTA INFORMACIÓ… DE FONTS MOLT LLUNYANES



L'ordinador ha canviat les nostres vides i el
nostre accésa la informació. Font: Wikipèdia

Un dels canvis més destacats dels últims anys és l’accés a la informació. És suficient posar qualsevol paraula que ens interessi en un buscador d’Internet per a que ens surtin unes quantes pàgines sobre el tema. Ens fa difícil pensar que, només fa 20 anys, això era totalment impensable. 

Però si bé ens resulta senzill trobar informació immediata sobre un tema, és igual de cert que ens movem lluny de les fonts originals del coneixement. És a dir, dels treballs originals d’investigació: com s’han fet, i què diuen exactament. Normalment no accedim a aquests treballs, sinó a notes de premsa, o exposicions del tema per un grup d’experts.

Tenim fortament arrelada la idea de que segons quins temes, especialment si estan relacionats amb la ciència o la tecnologia o fins i tot amb l’economia, ens cauen molt lluny, i ‘ni entenem ni podem entendre’, i per tant deleguem la tasca d’entendre i interpretar els treballs científics als diferents experts. Aquesta situació fa pensar en el que passava abans amb la religió, quan es suposava que només els capellans eren capaços d’interpretar correctament les Escriptures , i que als altres ‘el poble’, no ens quedava un altre camí que deixar-nos guiar per ells. 

Avui en dia poca gent seguiria cegament el que digués un capellà. I encara que per la gent interessada en la Bíblia sigui molt útil i apreciada l’ajuda dels experts que els poden donar recursos i referències per situar aquests textos en el seu context cultural i històric, entre això i fer-ne cas cegament de les interpretacions d’un expert hi ha una gran diferència. En el primer cas, s’enriqueix el coneixement i s’enforteix el pensament crític, i això porta a decisions personals més lliures, madures i fonamentades. En el segon cas, no hi ha pensament crític ni llibertat personal i s'afronta la vida de manera infantil.

Evidentment hi ha altres aspectes a la vida a més a més de l’aspecte religiós, i hauríem d’aspirar a moure’ns en tots els aspectes amb el màxim coneixement i la màxima llibertat.  

L'escola rural, d'Albert Anker
El primer pilar en aquesta tasca és la cultura i el coneixement. Quanta més cultura, més capacitat crítica i més llibertat personal. Malahuradament en els últims anys s’ha produït un descrèdit increïble del coneixement, al qual sembla que cada cop atorguem menys valor. El valor, desgraciadament, el donem 100% als diners, i el coneixement el valorem només en funció de si ens dóna diners. Per exemple, fa uns quants anys, per pur interès personal, vaig decidir estudiar una segona carrera (Farmàcia). Quantes vegades he hagut de donar explicacions de per què ho faig? Si ja tens feina!, m’he sentit dir moltes i moltes vegades. Com si el plaer de saber exactament de què parlen al diari quan diuen ’immunoglobulines’ no fos prou motiu. Si jo sé de què em parlen i tinc recursos per trobar més informació, per fer preguntes concretes als experts, tindré més control sobre la meva vida. Si no, potser cregui als experts, o potser no me’ls cregui perquè no me'n refio, o potser no sàpiga a qui creure’m, però sempre tindré la sensació de no saber exactament si faig bé o no de fiar-me’n o no. 

Lorenzo's oil, una pel.lícula
indispensable
El segon pilar és la fe en les pròpies capacitats. Podem pensar ‘mai no ho entendré’ o podem ‘agafar el bou per les banyes’, agafar els estudis i llegir-los. Si cal, ajudar-nos dels experts, però no per seguir-los cegament, sinó com ajuda per buscar la veritat, el coneixement. Un exemple perfecte d’aquesta actitud la trobem a la pel.lícula 'Lorenzo's oil', basada en la història real de Lorenzo Odone. Lorenzo Odone (1978-2008) va ser diagnosticat en la seva infantesa d'adrenoleucodistròfia (ALD), una malaltia neurològia degenerativa i, en aquells anys, amb una esperança de vida molt curta. Els seus pares-sense formació científica prèvia- no es van conformar amb aquest pronòstic i van començar a estudiar pel seu compte i, amb l'ajuda d'alguns científics, van trobar un tractament capaç d'alentir el progrés de la malaltia, basat en la preparació d'un oli especial, el famós oli de Lorenzo. El matrimoni Odone va tenir fe en les seves capacitats. Nosaltres, avui en dia, estem perdent aquesta fe, i cada cop ens tornem més depenents de la tecnologia o de les opinions dels altres. Siguem persones capaces, conscients i lliures! Creiem en nosaltres mateixos i tornem al coneixement i a la formació el valor que es mereixen!