EL VALOR D'UNA PROFESSIÓ

Font: Internet

Fa pocs dies un amic em va recomanar veure la pel.lícula Margin Call (P. C.Chandor, 2011). Va ser un bon consell, i em va permetre veure una de les reflexions més interessants del cinema actual.

Margin Call està ambientada en una fictícia entitat financera de Nova York, just abans de l'inici de la crisi de 2008. Tot comença amb l'acomiadament -fred, inhumà i sense previ avís- d'Eric Dale (Stanley Tucci), un dels empleats més antics i competents. Just abans de marxar, entrega un USB a Peter Sullivan (Zachary Quinto), un analista principiant que sembla ser l'únic que lamenta la seva marxa. Peter Sullivan espera a que tots els empleats de l'oficina marxin per veure el contingut del pendrive... i és així com descobreix que part dels actius del banc són tòxics, que s'estan degradant ràpidament i que aquesta situació pot portar en poques hores a la fallida de la institució.

Jeremy Irons, en una interpretació magistral.
Font. Internet

Un cop fet aquest descobriment Peter Sullivan contacta amb els seus companys Seth Bregman (Penn Badgley) i Will Emerson (Paul Bettany), i amb el seu cap, Sam Rogers (Kevin Spacey). A partir d'aquí es produeix una sèrie de reaccions en cadena, amb reunions amb alts executius (interpretats per Demi Moore i Simon Baker) i amb el conseller delegat de l'empresa (interpretat magistralment per Jeremy Irons), home mancat de qualsevol escrúpol a qui no només no l'importen les pèrdues dels clients o les conseqüències que les seves decisions poden provocar a la gent, sinó que encara vol aprofitar l'ocasió per fer més trampes i guanyar més diners.

Com deia al principi d'aquest post, una de les escenes més colpidores la protagonitzen Eric Dale i Paul Bettany. Asseguts davant la casa del primer, aquest explica com, abans de treballar per aquesta companyia que acaba d'acomiadar-lo, treballava com enginyer i havia participat en la construcció d'un pont a Ohio. És demolidor escoltar com parla del pont  i com calcula quanta gent l'utilitza i se'n beneficia a diari. Es lamenta que, en contraposició, en tots aquests anys a la companyia financera... què ha aconseguit crear que sigui d'interès social? No ha treballat realment pel bé de la societat, sinó pel bé d'una empresa i els seus accionistes, la qual cosa és molt diferent.

Stanley Tucci, interpretant a un Eric Dale que es
lamenta  amargament d'haver llençat el seu talent.
Font: Internet

La queixa que interpreta Stanley Tucci és una queixa universal, no és específica del sector financer. Quanta gent té la sort de poder dir que amb la seva feina fa una contribució real al benestar de la societat? El nostre sistema econòmic, com molt bé planteja Christian Felber a l'Economia del bien común, no premia aquelles activitats socialment d'interès (o algú ha cobrat alguna cosa per tenir cura dels malalts de la seva família?), i en canvi premia moltes d'altres que no tenen cap interès social o fins i tot són clarament nocives.

La situació és doblement terrible perquè és la queixa d'algú que estava ben preparat per poder fer 'altres coses': era enginyer, podia dissenyar ponts i carreteres, podia sentir l'orgull de fer una contribució a la seva comunitat. No era algú 'que no tenia altra opció'. I tota aquesta formació, tot aquest talent,... llençats per la finestra, o venuts per una bona xifra de diners.

Els adults sabem molt del món laboral, i la nostra contribució a l'hora d'orientar els joves és cabdal. Sabem perfectament que les eleccions en aquest terreny ens limiten per molts anys. Sempre s'aconsella els joves d'escollir tenint en compte les sortides laborals i els seus talents, però manca insistir en valors més 'humans', com ara: quin llegat t'agradaria deixar? Perquè qualsevol professional sap, perfectament, que el gran valor d'una professió (un cop el salari és digne, és clar!), no és només la mida de la nòmina o simplement 'passar-s'ho bé'... és sentir que has influït positivament en la vida dels altres. I buscar el nostre lloc des d'on deixar un llegat que ens faci sentir orgullosos és tant el nostre deure com també el nostre dret, tinguem-ho en compte!

D'ÀLIGUES I FOQUES

Com negar-li a un èsser humà  la llibertat
de cercar les seves fites?
Foto: cortesia de Rafael de Santiago. Gràcies!

Tenia potser uns 17 anys. Davant meu tenia un d'aquests test psicopedagògics que acostumen a passar als adolescents amb la finalitat d'orientar-los a l'hora de triar els seus estudis. Concretament, estava davant la pregunta: què preferiries ser, un àliga solitària o una foca vivint amb altres foques?

No recordo què vaig contestar, però sí que recordo que no volia ni estar sola ni ser una foca, i la pregunta m'estava dient, de manera subliminal, que volar en llibertat com un àliga o gaudir de la companyia dels altres eren dues coses incompatibles.

De fet no calia que cap test m'ho digués, això. Tots sabem que en el nostre model social, 'destacar' en qualsevol aspecte: ser físicament diferent, opinar diferent, tenir interessos diferents als acceptats com 'normals' o 'estàndars' porta associat un gran risc de rebuig social. La pressió social, existent a qualsevol edat, és especialment forta en l'adolescència, edat en què es faria gairebé qualsevol cosa per ser acceptats pel nostre entorn. Els adults tenim més recursos per atrevir-nos a ser 'diferents',i encara així hem de reconèixer que fer qualsevol cosa 'fora de l'habitual' sempre se'ns fa costa amunt: què pensaran els meus veïns, els meus familiars??

Però els adults no podem obviar la responsabilitat d'escollir i ser conscients del que fem, i de, amb la nostra actitud, obrir pas a que els joves s'atreveixin a 'ser àligues', sabent (l'experiència ens ho diu) que l'èsser humà està 'dissenyat' per ser lliure, per seguir els seus anhels i la seva vocació, sabent que el preu de fer sempre el que diuen que hem de fer per ser acceptats és molt alt, i encara més, que són només els que s'atreveixen a ser ells mateixos els que acaben creant relacions (familiars, de parella, d'amistat) autèntiques i gratificants.

La boda de Muriel, una de
les meves pell.lícules preferides

Potser tot el que estic dient s'ha dit ja, d'una manera magistral en la pel.lícula La boda de Muriel (P. Hogan, Austràlia, 1994). En aquesta pel.lícula l'actriu Toni Colette dóna vida (en una esplèndida interpretació, una de les meves preferides) a Muriel, una noia grassoneta i 'rara' que no encaixa en els cànons femenins que tenen al seu poble (una petita localitat de la costa australiana). Muriel desitja sentir-se acceptada, ser com les altres. I és per aquest motiu que acaba obsessionada per la idea de casar-se. No perquè vulgui realment casar--se, sinó perquè en el seu entorn social, casar-se vol dir tenir èxit. I ella faria qualsevol cosa per deixar de ser la 'rara' Muriel i passar a ser algú acceptat i respectat.

La boda de Muriel és una pel.lícula hilarant i a la vegada molt tendra i fortament colpidora. Toni Colette fa que Muriel ens resulti esperpèntica, però a la vegada totalment real i humana.  La pel.lícula repassa temes cabdals, com els models femenins en les societats patriarcals, que porten a que les noies del seu poble no pensin en res més que en estar guapes, agradar i casar-se. Tal i com es diu en la pàgina web:

http://www.edualter.org/material/cineiddssrr/muriel.htm

A Muriel no li interessa el que fan les seves amigues, però
faria qualsevol cosa per particiar-hi i sentir-se 'del grup'.
Font: Internet

...Els seus gustos i desitjos, encara que pugui semblar que són propis i resultat d'eleccions personals, responen a les expectatives que la societat genera per les dones. Així les coses, una dona es sentirà bé amb sí mateixa com a persona i com a dona si rep una valoració positiva dels altres, la seva identitat es conforma amb dependència d'agradar...

La boda de Muriel ens ofereix una profunda reflexió sobre el paper que té el desig d'agradar, el desig de ser acceptat pel grup, en les nostres decisions personals. Muriel farà el que sigui, prendrà decisions absurdes i errònies i   fins i tot deixarà de banda la seva única amiga de veritat per sentir-se acceptada pel grup... per ser, com deia el test, una foca envoltada de foques.

No podem oblidar que en aquestes decisions Muriel pensa-tal i com se li ha transmés-que no hi ha alternativa, que la gent que pensa i actua per si mateixa està sola, i que la gent que vol estar en companyia s'ha d'adaptar a les exigències socials, per més que aquestes siguin absurdes o estiguin molt en contra de la pròpia personalitat.  Potser cal transmetre el missatge contrari, que només sent autèntics aconseguirem tenir amistats veritables. Per què és així. O és que les suposades amigues de Muriel, que només volen estar amb ella quan té èxit social, poden considerar-se amigues?

No puc avançar més sense donar pistes de com acaba la 'peli'... però veieu-la, val la pena!