diumenge, 28 d’abril del 2013

BANGLADESH, LA MEVA SAMARRETA VERMELLA I LA CULPA COL.LECTIVA

Tots sabeu què ha passat a Bangladesh. Veure aquelles imatges ensorra la idea (fictícia, però que sempre ens agrada creure) que el nostre benestar actual no es sustenta en part en l'explotació dels altres.

Dins la meva bugada he trobat una samarreta vermella 'made in Bangladesh'. No he tingut esma ni de posar-me-la ni de rentar-la. Segueix a la cistella de la roba bruta, sense que m'atreveixi a fer res amb ella.

Sé que puc- i és el meu deure- ser una consumidora més crítica. Sé que en el món del capital el poder del consumidor és molt gran, si el volem exercir. Sé que podem mirar les etiquetes, exigir més informació del que comprem. Sé que hi ha eines per fer-ho. Puc informar-me, per exemple mirant la pg. web http://www.ropalimpia.org/es/campanas/348/salarios-dignos

He crescut, com molts altres de la meva generació, sentint parlar de la culpa col.lectiva del poble alemany durant el nazisme. I la nostra? Ens recordaran com una generació que va viure mirant a una altra banda? O escollirem ser una generació que va apostar decididament pels valors humans?

Tenim una gran responsabilitat: assumim-la!

dimarts, 23 d’abril del 2013

L'ESTAT DEL BENESTAR I ELS VALORS

L'aula. Aquí ens formem i obrim la ment al món.
Tots els nens hi tenen  dret. Font. Internet
Avui no ha estat una diada de Sant Jordi qualsevol. Avui he vist un nen venent roses en horari d'escola. Evidentment sé que sempre hi ha hagut problemes d'absentisme escolar, però la 'normalitat' de l'escena, sense que ningú s'escandalitzés, m'ha resultat molt colpidora.

D'alguna manera estem acceptant, gradualment, la desaparició de l'Estat del Benestar. Un nen fora de l'escola en horari escolar hagués provocat, fa pocs anys, més d'un comentari. Ara es veu 'inevitable': si hi ha famílies amb tants pocs recursos que no tenen ni roba decent per a que els nens vagin a l'escola, ni els poden comprar els llibres, ni poden acompanyar-los...


Si l'Estat deixa de banda els nens i no és capaç de garantir-los els serveis mínims en Sanitat i Educació hem traspassat la línia vermella. Queda aleshores clar que la prioritat de la nostra societat no és l'individu, sinó potser altres coses. Potser els interessos de les grans corporacions, o dels grans capitals. Però evidentment no els dels seus ciutadans.

Manifestació contra les retallades en la sanitat pública.
Font: La Vanguardia
Fa temps que, com un verí lent, s'ha anat estenent la
idea que l'Estat del Benestar és una espècie de luxe massa car. Ho és? Doncs segons dades del Prof. Vicenç Navarro, rotundament no. Tal com cita en el molt interessant article http://www.vnavarro.org/?p=8620&lang=CA#more-8620, en Sanitat, Catalunya i Espanya es gasten només un 6% i un 7,5% del PIB, mentre que aquesta xifra és del 17% en un país amb la sanitat privatitzada com els EEUU. Evidentment, aquest sistema serà millor per les companyies asseguradores, però no de cara a garantir una atenció sanitària pels ciutadans. 

Una altra idea que s'ha anat estenent com un lent verí és la de que no tots podem viure bé. O el que és el mateix: podem veure com cada dia el nostre sistema econòmic trepitja drets fonamentals de les persones i ho assumim com inevitable, ens sembla normal que el món sigui un campi qui pugui on la qüestió és intentar mantenir-nos, a nosaltres i la nostra família,  a 'flote', tan 'a flote' com puguem. I els altres, doncs... les coses són així, el peix gros sempre es menja el petit, què hi farem.

Idees tan pernicioses ens arriben a través de la TV i de tots els canals de comunicació, creant un estat d'opinió que permet passivament la progressiva destrucció de l'Estat del Benestar i ens allunya d'algunes de les fites més importants de la nostra civilització, com ara la tradició humanística, que ens feia valorar la dignitat intrínseca de cada persona, i que posava aquesta dignitat en el centre d'actuació.

Lamentablement cada cop més ens allunyem d'aquesta tradició humanística. Cada cop més pensem que un món centrat en els valors humanistes és una utopia o una ingenuïtat. Quan la
No hi ha res més important que la dignitat humana.
Tots tenim aquest dret.
Cap sistema econòmic o polític té dret a negar-lo.
dignitat humana ha de ser l'objectiu fonamental, irrenunciable i central de qualsevol política. O si no, en quin tipus de civilització ens convertirem? Quins són els valors que la sustenten?

Podem escollir. Podem escollir apostar per una societat cohesionada, centrada en el benestar col.lectiu. O bé acceptar viure en un campi qui pugui on uns quants siguin molt rics però una part de la societat (molts d'ells nens sense cap culpa) caigui en l'exclusió. Siguem conscients!  

diumenge, 7 d’abril del 2013


JUSTIFICANT LA VIOLÈNCIA

Número 8, el robot pacifista, es nega a matar en Son Goku
Fa temps, els meus fills em van demanar que escrivís un post sobre Son Goku (el protagonista de la mítica sèrie d'anime japonesa Bola de Drac). La veritat és que no sabia com enllaçar una sèrie manga amb els continguts 'habituals' d'aquest bloc, però fa pocs dies, una escena d'aquesta sèrie em va copsar, i realment, sí té molt a veure amb els articles que vaig penjant aquí.

L'escena és la següent: els 'dolents' ordenen a un robot que han fabricat (el robot número 8) que mati en Son Goku. Però el número 8 no obeeix... per sorpresa dels seus creadors...diu que estima la vida i que no matarà ningú. Gràcies a això, en Son Goku sobreviu. El problema és que després, al principi, el número 8 no lluita contra els dolents (es declara pacifista). Son Goku li replica que això està bé com a teoria, però que no sempre es pot escollir...

Quan i com podem renunciar a la violència és un tema universal. A la sèrie manga, evidentment, els dolents són molt dolents i els bons-que són tots molt bons i només els mouen els més nobles desitjos- han de lluitar-hi per impedir que destrueixin el planeta. Però la realitat... bé la realitat ja sabem que no va sempre així.

Fa uns 70 anys un grup de científics van enfrontar-se a un gran dilema ètic. L'Alemanya nazi era molt poderosa militarment i estava desenvolupant la bomba atòmica. Aquest grup de científics s'adonaven que Hitler, amb aquesta arma, seria invencible, la qual cosa, donades les característiques del nazisme, podria portar a conseqüències desastroses per la humanitat.

Albert Einstein i Léo Szilard. Font: Internet
Va ser així que Léo-Szilard, reconegut pacifista, va convèncer Albert Einstein, un altre reconegut pacifista, d'alertar el president Roosevelt d'aquest perill i recomanar-li de començar un programa nuclear. Aquest projecte va ser el conegut Projecte Manhattan. Albert Einstein no va ser convidat a participar en aquest programa, doncs el cap militar del programa no es 'refiava' d'ell pel seu pacifisme.

Molts dels científics que hi van participar en aquest projecte ho van fer perquè creien que el millor era tenir la bomba abans que els alemanys, i que la seva sola existència provocaria la rendició de les grans potències de l'Eix (Alemanya i Japó). De fet confiaven en que el govern nord-americà no usaria la bomba, ja que de fet, abans de la guerra, s'oposava al bombardeig contra civils. 
Lise Meitner. Va refusar  participar
en  el  Projecte Manhattan.
Font: Internet
De tots els grans científics als quals es va oferir participar al projecte Manhattan només hi va haver una negativa:  la de Lise Meitner, que va descriure el procés de la fisió nuclear i que havia hagut de fugir d'Alemanya per ser jueva. Les seves raons van ser clares: 'no vull tenir res a veure amb una bomba'.

La història, potser hagués estat una altra, però el cert és que els alemanys no van arribar a tenir la bomba, i amb el projecte Manhattan, paradoxalment, molts pacifistes van posar la bomba atòmica en mans del govern nord-americà. Molts científics (entre ells Szilard i Einstein) van demanar que no  es llencés la bomba sobre el Japó (altres hi van estar d'acord). També hi va haver militars que s'hi van posicionar en contra. Però tots sabem què va passar.

Hi ha hagut, en aquesta actuació (millor dit, barbàrie) militar, moltes justificacions. La versió que ens ha arribat al llarg dels anys és que va ser la única manera que el Japó es rendís i deixessin de produir-se més baixes de soldats nord-americans. Però el cert és que massacrar de la manera més covarda a la població civil (totalment indefensa) per pressionar un govern no és acceptable. Va en contra dels principis ètics més elementals. El més paradoxal de tot plegat és que, després de la guerra, la població civil japonesa va patir les conseqüències de Hiroshima i Nagasaki, mentre que els responsables de moltes de les barbàries comeses per l'exèrcit japonés (algunes d'elles en la línia més terrible del nazisme, com ara les activitats imfames de l'Escuadró 731) quedaven amnistiats. 

Un es pregunta si realment certs descobriments científics no hagués estat millor que es quedessin al calaix. Tot el que descobreix l'home acaba tenint aplicacions militars: energia atòmica, guerra biològica, guerra química... La veritat és que tard o d'hora acaben en mans d'algú que els troba aquesta utilitat. Potser cal que la humanitat faci un 'stop' tecnològic i dediqui el temps a pensar en els seus valors. Que aprengui a viure en la cooperació, a valorar la vida... Hem evolucionat molt més tècnicament que espiritualment. Tota una pena.