LA BUFETADA
Si sou dels nostàlgics que veieu les reposicions del 'Verano Azul' i encara més si teniu l'ocasió de gaudir d'aquesta sèrie amb els vostres fills segurament haureu vist el capítol de La bofetada, un dels meus favorits.
 |
| Adolescents per la carretera, en bici i sense casc! Eren els 80. Font: Internet |
Verano Azul tenia la màgia de tractar temes reals, dels problemes i preguntes que passaven pel cap de qualsevol adolescent de l'època. Molt lluny (i perdoneu que doni el 'latazo' nostàlgic) d'aquestes sèries d'avui en dia per adolescents, plenes de personatges de plàstic que ni pensen ni es qüestionen res.
La bofetada va, com podeu imaginar, d'un conflicte pare-fill (vigileu: spoiler). El pare d'un dels adolescents de 'la pandilla' (Javi) el fa acompanyar-lo a casa d'una família molt adinerada. L'objectiu de la visita és fer bona impressió i caure molt bé per tal d'aconseguir l'adjudicació d'un negoci. Pare i mare s'hi esforcen per 'fer-los la rosca' als rics tan com els és possible, però diguem-ne que el Javi... no està tan per causar bona impressió i acaba avergonyint el seu pare, qui al seu torn li dóna una bufetada.
 |
| Els pares de Verano Azul. Font: Internet |
No us diré com segueix el capítol però sí que us faré recordar una escena que sempre m'ha cridat molt l'atenció. El pare del Javi parla amb un amic del que ha passat, i es lamenta del que ha vist a la cara del seu fill quan li ha pegat: més o menys diu que el seu fill no s'ha queixat, no ha dit res,... només m'ha mirat amb despreci.
Una de les coses als que els pares tenim més por (o hauríem de tenir més por) és a aquesta mirada de despreci dels nostres fills. Programats per 'aconseguir que els nens ens obeeixin', bé a la manera antiga ('porque soy tu padre') o bé a la moderna (mètodes conductuals diversos), algú s'ha deixat d'explicar-nos als pares de totes les generacions què és realment això de l'autoritat. I així, generació rera generació, es van repetint aquests 'conflictes generacionals' en una mida que va força més enllà del que seria normal i inevitable.
L'autoritat és la única cosa que fa que els fills ens facin (una mica) de cas, la única manera que confiïn en nosaltres. I l'autoritat ni s'imposa, ni s'aconsegueix amb teràpies conductuals. L'autoritat ve d'escoltar, de tenir una conducta irreprotxable, de saber reconèixer els errors i ser sincers.
 |
| Carlos González. El meu escriptor favorit sobre educació infantil. Font: Internet |
Us deixo aquesta cita del llibre Bésame Mucho, del pediatra Carlos González. Si teniu fills, és la
lectura més assenyada i útil que us puc recomanar:
No, cuando cedemos, cuando negociamos, cuando reconocemos nuestros errores, no perdemos el respeto de nuestros hijos. Antes bien, es cuando más lo ganamos.
